En aquest instant faig una pausa, respiro fondo i deixo que cada paraula arribi al més profund del meu ésser. Deixo de banda les inquietuds i els problemes que m'envolten, per reconèixer en mi alguna cosa que és més gran que jo mateix. Soc jo qui llegeix, qui viu, qui pateix, qui estima… però ho soc en la mesura que no em miro a mi sinó a qui es creua al meu camí, amb qui convisc, o treballo, o passa al meu costat. L'ésser humà es converteix en persona en relacionar-se amb altres éssers, en reconèixer que “jo soc perquè tu ets” com diu la filosofia ubuntu. I plegats formem un nosaltres que és més gran que cadascú per separat. És l'amor el que fa possible aquesta transformació, aquesta evolució cap a quelcom més complex, més perfecte, més unit.

En el desenvolupament de l'infant i l'adolescent es travessen etapes en què l'amor se centra en un mateix, és part del creixement, una cosa natural. Primer es descobreix la individualitat, i a poc a poc troba el seu lloc a la família, a l'entorn, els amics, la societat. L'amor egoista dona pas a un amor als propers i coneguts. Després a la comunitat de la qual es forma part. I amb els anys i el desenvolupament de la consciència moral s'assoleix la capacitat d'estimar els desconeguts, cada altre ésser humà pel fet de ser-ho. Reconeixem l'altre com a igual, amb la mateixa dignitat, tingui la situació social, raça o creença que tingui. L'amor passa a ser la nostra manera de viure i s'obre a tota la humanitat.

Aquesta experiència és a l'abast de cada persona, però requereix una cosa fonamental. La voluntat: voluntat d'ocupar-me de l'altre, de canviar la direcció de l'amor en comptes de cap al meu interès, cap al seu, d'atendre i cuidar qui ho necessita. És una elecció que cada persona es veu obligada a prendre contínuament a la vida quotidiana. Com deia Gandhi, “tu i jo som una sola cosa, no puc fer-te mal sense ferir-me a mi mateix”. Jo decideixo com vull viure, què busco, què desitjo fer amb la meva vida. "La porta de la felicitat s'obre cap enfora" deia Viktor Frankl. És una aspiració natural, però no s'aconsegueix perseguint-la, sinó que brolla com a conseqüència d'intentar fer feliços els altres.

Aquesta saviesa ancestral sembla haver-se oblidat al món actual on predomina l'interès personal sobre el comunitari, la violència sobre la justícia, la imposició sobre el diàleg, el fanatisme sobre la tolerància. Assistim cada dia a atrocitats de dirigents que han acumulat molt de poder i han escollit l'egoisme extrem, han segrestat els seus ciutadans i imposen el terror, la venjança, la mort, menyspreant i destrossant éssers humans que ja no veuen com a tals. S'han quedat a la primera etapa, no s'han desenvolupat com a persones i són causa de molt de patiment.

Davant d'aquests escenaris que es repeteixen a la història, Chiara Lubich comentava que “per a qualsevol que intenti avui moure les muntanyes de l'odi i la violència la tasca és enorme, àrdua. Però allò que és impossible per a milions d'éssers humans aïllats i dividits sembla que es torna possible per a persones que han fet de l'amor recíproc, de la comprensió recíproca, de la unitat el motiu essencial de la seva vida”[i]. El que ella proposa és atrevir-se a realitzar l'experiència de la unitat. Si no s'ha provat és difícil d'assaborir, ja que no és una cosa teòrica sinó real, que cal viure, cal aplicar. L'Evangeli és una manera de viure que transforma la realitat personal i col·lectiva. Posar-ho en pràctica és una decisió que depèn de la nostra llibertat, de la nostra voluntat.

Podem escollir l'egoisme o l'amor veritable cap als altres, és una elecció que marca la nostra vida, i que cal prendre cada dia. En aquest instant torno a respirar fondo i assumeixo la responsabilitat de triar la manera de relacionar-me amb cada persona al meu costat. No arribem a canviar el món global, però sí el proper, on la nostra actitud manté l'esperança en una humanitat nova, unida, que busca la pau, perquè jo decideixo escollir l'amor com a raó, tasca i finalitat de la meva existència.

[i] https://www.ciudadnueva.com/articulo.php?articulo=3700