El temps s'escapa veloç, ha passat un any més, un quart d'aquest segle XXI; és moment de reflexió, de veure si anem en la direcció adequada. Per a fer-ho, hem de saber on volem arribar. Si l'objectiu és limitat, marcat pel que és quotidià, cada persona es planteja què pot millorar, corregir, aprendre i seguir el corrent. És el més senzill: la rutina i la comoditat s'imposen i cada any nou fem projectes i promeses que queden a mig complir.

Vull proposar viure un any realment nou i, per a fer-ho, ampliar la mirada a tota la nostra vida: la que ja hem viscut i que no podem canviar, reconeixent el que som en aquest moment (no tant el que tenim). I la vida que queda per viure, que és un regal perquè ningú sap quant de temps és i, tanmateix, és sempre una oportunitat per construir quelcom nou. «L'ésser humà és fill del seu passat i pare del seu esdevenidor», deia el psiquiatre Viktor Frankl.

Preguntem-nos què volem que sigui la nostra vida, un temps limitat, amb data de caducitat desconeguda on no hi ha temps per perdre. No estar sempre a l'espera que passi alguna cosa gran en un futur, ni ancorats en els errors i rancors del passat, sinó centrats en el present, on transcorre la vertadera vida: avui, ara. Després d'anys de buscar on donar-nos suport, cadascú troba els seus puntals, les seves creences, la seva finalitat, el seu sentit, que canvien a mesura que transcorre el curs de les nostres experiències, adversitats i alegries.

Sempre aprenent, sempre creixent, ja no en alçada i força sinó en saviesa, arribem a comprendre que poques coses perduren, i el que queda al final és només l'amor vertader, aquell que experimentem amb els éssers estimats, amb la família i els amics com a tresors. Aquest amor que anem descobrint que porta com a recompensa la felicitat només quan el donem, sense esperar res a canvi, sent els primers a estimar, a tothom, sense distinció, tal com Chiara Lubich ens ensenya amb l'art d'estimar[i].

Per als qui hem trobat en els Evangelis la bona nova, és interessant preguntar-se com hauríem d'estimar, ja que el missatge de Jesús és la mostra més gran que la humanitat ha rebut del que és l'amor vertader. I en llegir-los podem trobar quatre claus essencials que descriuen «com» viure l'amor: ser com nens, estimar cada proïsme com a un mateix, estimar com Jesús estima, i viure en unió amb el Pare, tal com Jesús i el Pare són u. Dit a l'inrevés, la nostra unió personal amb Déu ens porta a ser per als altres «altres Jesús» que poden estimar cada proïsme, i per aconseguir-ho ens hem de convertir en nens.

Un plantejament radical i transformador, que no se limita als creients sinó a cada persona de bona voluntat que aspira a canviar el món a millor i donar així un sentit a la seva vida. Aspirar a ser senzills com nens, que acullen tothom, no jutgen, se sorprenen, són agraïts; intentar donar amor a tota persona que passa al nostre costat; reconèixer que existeixen moltes persones que es comportam com «altres Jesús», donant el millor de si mateixes; i potser descobrir aquesta força que ens empeny des de l'interior i motiva la nostra forma de ser, una presència que no sabem anomenar però que és la font de l'amor en cada ésser humà.

Si ens proposem començar un any realment nou no podem enganyar-nos i seguir igual. No importa el que no ha funcionat, quant hem patit o hem fet patir, no importa com de febles i fràgils ens sentim. Aquest amor és el que ens converteix en éssers humans, i es pot actuar en el present. N'hi ha prou de deixar de mirar-se a un mateix, anar més enllà del dolor i confiar que no depèn de les nostres forces sinó d'alguna cosa més gran.

[i] Chiara Lubich. L'art d'estimar. Ed. Ciudad Nueva. Madrid 2012.