En aquest article m'agradaria parlar de la conciliació entre el món laboral i la teva vida personal. Aquí, a Bèlgica, el permís de paternitat és de vint dies i el de maternitat són quatre mesos aproximadament. Això et permet estar amb el teu fill aquests primers moments sense que els ingressos familiars es vegin reduïts. A més, l'estat t'ingressa una quantitat inicial i després mensual per cobrir despeses.

Després hi ha altres opcions de conciliació sol·licitant altres tipus de baixes, però no et compensa perquè són uns ingressos molt baixos i normalment se solen sol·licitar quan el teu fill o filla és més gran i els ingressos familiars més estables.

En el nostre cas, des que va néixer el nostre fill, tots dos vam tenir la fortuna de poder comptar amb l'ajuda de l'estat des del primer moment, des de la detecció d'uns defectes congènits que el van tenir hospitalitzat tres mesos. Al personal de l'hospital, des dels metges fins a les infermeres, els agraïm moltíssim tot l'esforç que van posar en què el nostre fill tirés endavant,  també per la franquesa i honestedat amb què ens van parlar sobre la situació d'en Gabriel.

La nostra responsabilitat com a pares des del primer moment va ser estar al costat del nostre fill. Aquesta va ser la nostra prioritat número u des que vam saber que en Gabi hauria d'estar tant de temps a l'hospital. Evidentment, això va fer que la meva dona hagués d'estar dormint allà moltes nits i molts dies. I jo vaig haver de demanar permisos a l'oficina per poder estar allà, ajudant en les tasques més ordinàries com la neteja a casa, fer el menjar o les gestions administratives.

L'impacte sobre les nostres vides va ser tan fort la voràgine d'hospital i casa a poc a poc ens va anar apagant emocionalment i físicament. A l'inici de l'embaràs l'empresa va acomiadar la meva dona per les dificultats que va tenir en tot aquest període i les que li posaven per poder complir amb el seu horari i les seves tasques.

Per la meva part, quan jo vaig tornar a la feina, pocs mesos després del naixement, no aconseguia rendir i estar concentrat. El que abans feia de manera molt senzilla ara em costava moltíssim més. Lamentablement, va arribar un moment en què perquè no rendia prou i que passava molt de temps a l'hospital, la meva empresa va decidir acomiadar-me.

Ara tots estem buscant feina. Honestament, haig de dir que a ningú li agrada que l'acomiadin. Creus que és injust perquè ningú està preparat per ser pare per primera vegada i molt menys quan el teu fill et necessita a l'hospital en els primers mesos. Per això també agraïm moltíssim de tot cor a totes aquelles persones que ens van donar suport i ens van ajudar, bé siguin els nostres amics més propers, la família quan ha pogut venir a Brussel·les, el personal mèdic i sanitari o aquelles persones que ens saludaven i que es van preocupar per nosaltres. A tots us enviem una forta abraçada.

Ara mateix, ja amb Gabi a casa i la majoria dels seus símptomes ja passats, estem molt contents i orgullosos de tenir-lo amb nosaltres perquè creiem que vàrem fer el que havíem de fer i el que vam poder en aquell moment. Ser pares és una aventura que no canviaríem per res del món!