L'ésser humà valora la llibertat gairebé per sobre de tot, però d'una manera diferent de la resta del regne animal. Segons Henri Bergson, l'evolució sempre ha buscat la consciència, aconseguint que es donés en diferents espècies, però la consciència humana supera el simple “adonar-se” del que ocorre, passant a entendre que hi ha un subjecte a qui li ocorre. L'ésser humà reflexiona sobre el que arriba a conèixer sobre la realitat, per tant, no en fa prou amb ser lliure, també necessita comprendre la llibertat. Els filòsofs han reflexionat molt sobre aquest terme, però Jean Paul Sartre ha estat qui l'ha equiparat per complet a la responsabilitat. Així, establirà que la primera mesura de l'existencialisme és fer l'home del tot responsable d'allò que és. Davant les possibilitats infinites, només n'escollirà una, i d'aquesta elección en som del tot responsables.

Ara sí, la diferència entre la llibertat i la responsabilitat és que la segona no pot donar-se si no es comprèn. Com definir, doncs, la responsabilitat? Si seguim els raonaments sartrians, podem arribar a entendre-la com una condemna. L'ésser humà es veu obligat a escollir a cada ocasió, fins i tot quan decideix no fer-ho, i arrossega el pes de les seves accions. Sartre, tot i que era ateu, voldria tenir un Déu amb qui compartir la culpa. Però aquell també ofereix una interpretació més positiva i activa de la responsabilitat, i és justament la que considero més útil. El filòsof francès ens convida a participar políticament i socialment, realitzant els nostres ideals en primera persona, encarnant-los, comprometent-nos. Afirma que som nosaltres mateixos els qui transformem la societat.

L'ideal no s'ha de confondre mai amb la ideologia, que té una connotació habitualment negativa. L'ideal, en canvi, ha de ser present en cada ésser humà, com una perfecció a la qual no arribem mai, però que sempre ens esforcem a implantar. Jo entenc l'ideal com alguna cosa que admirem per sobre de tot, que dona sentit a la nostra vida i que té un pes en les nostres decisions individuals, a més d'en el pla polític. Interpreto que quan Sartre ens convida a encarnar-los ens està incitant a responsabilitzar-nos d'ells. Qui no es faci càrrec d'això no sols traeix el seu ideal, i això crec que és clar. Donar l'esquena a les conviccions d'un mateix, aquelles que tenen el pes de definir-nos com a persones, és trair-se a un mateix.

Arribant al centre d'aquesta reflexió, reprenc la pregunta per la responsabilitat, ja que encara queda per assenyalar la problemàtica social que l'acompanya. Aristòtil, un dels primers que va teoritzar sobre la justícia política i el bé comú, va entendre que l'home era un animal polític. L'estagirita va viure en un context en què el ciutadà venia abans que l'individu, on els triomfs militars es devien al fet que l'hoplita (guerrer) tornava a casa amb el seu escut o a sobre seu. No pot ignorar-se que la noció de responsabilitat perd sentit a mesura que es dilueix aquesta concepció d'un mateix com a ciutadà i se substitueix el bé comú per la justícia individual. Per això no podem dir que es comet un mal moral, però sí un descuit del deure polític, que tant Aristòtil com Sartre ens recorden que tenim.

Els projectes socials, aquells que treballen pels ideals, recauen únicament sobre les persones que els componen. La pregunta ja no seria si entenem què significa la responsabilitat, sinó si, en el nostre context, som capaços de posar-la en pràctica en tota la seva radicalitat, amb tot el seu sentit. No obstant això, i aquesta és la part més delicada, si cada persona és del tot responsable d'allò que és, i si escull comprometre's lliurement amb una causa, també n'és responsable, i no pot transferir-se aquesta responsabilitat al grup esperant que es dilueixi. Ja només ens queda fer-nos aquesta pregunta: entenem la nostra responsabilitat respecte dels nostres ideals?