Feia uns dies que la meva germana havia ingressat en oncologia d'un hospital de Sevilla. El seu pronòstic era molt greu. Les metàstasis del càncer s'havien escampat pels intestins impedint-li menjar i beure.

Aquell matí de dissabte, plorava desconsoladament. Les llàgrimes que relliscaven pel seu rostre, no eren pel dolor provocat per la seva malaltia, sinó perquè la seva filla es casava aquell dia i ella no la podria acompanyar.

En veure l'estat en què es trobava, les infermeres van parlar amb els metges i, al cap d'una estona, un d'ells va anar a l'habitació i, agafant-li la mà, li va dir: "En aquest hospital hi ha malalts, metges, infermeres, zeladors... moltes persones, però, davant de tot, som una família. Per això farem tot el possible perquè vagis al casament de la teva filla".

Entre bromes i rialles, com si fossin les millors estilistes, les tres infermeres van començar a preparar-la per al casament. Una la pentinava amb el raspall, una altra, amb un necesser, la maquillava emmascarant la vermellor pel seu plor i, finalment, una altra li posava el vestit que s'havia comprat setmanes abans i que un net es va afanyar a portar-li. Ja estava a punt! Veure la seva cara de felicitat mentre l'acomiadaven era la millor de les recompenses per a una planta que s'havia bolcat a complir el seu somni.

Poc abans del migdia va arribar a l'església i des de darrere d'una columna, esperava, expectant, l'arribada de la seva filla. Amb pas regi, mentre de fons sonaven els acords de la marxa nupcial de Mendelssohn, la núvia avançava cap al presbiteri aliena a tot el que s'havia cuit a l'hospital. Quan va arribar a l'altura on es trobava la seva mare, les seves mirades es van creuar i trencant el protocol cerimonial, es va apressar cap a ella per comprovar que era veritat el que veien els seus ulls. Per uns segons, totes dues es van estrènyer emocionades en una llarga abraçada amb gust d'eternitat.

Durant el convit, com va prometre al metge, no va menjar ni va beure, tan sols de cop quan mullava els seus llavis amb gel per hidratar-los i... quin bon gust! Envoltada de l'amor dels seus fills i nets, no necessitava res més.

De nit, com si fos la princesa del conte en què l'heroi s'esvaeix de cop, va tornar a l'hospital. I cansada de felicitat, es va quedar adormida amb un somriure als llavis.

En aquesta experiència, les infermeres i els metges, van poder fer alguna cosa per contribuir a la felicitat d'una persona en un moment crucial i ho van fer. Tots i totes tenim també aquesta possibilitat cada dia. N'hi ha prou que ens arremanguem i tinguem una actitud d'ajuda i de cura cap als qui ens envolten. Com diu la mare Teresa de Calcuta: "Que ningú s'acosti a tu, sense que, en anar-se'n, se senti una mica millor i més feliç."

Jo no puc treure el teu dolor, però puc alleujar-lo.

Jo no puc recórrer el camí per tu, però puc acompanyar-te.

PERQUÈ TU M'IMPORTES