En Cristóbal era un nen com tants. No destacava especialment. No era gaire guapo ni lleig, no era valent, però tampoc no es pot dir que fos covard. No era decidit, però tampoc indecís i, és clar, no era alt. Però tenia l'habilitat de sembrar espurnes d'amor en el cor de cada persona amb qui tractava.

Aquesta és la història d'en Cristóbal, o més aviat, la meva història amb en Cristóbal. Perquè cada persona a qui li pregunteu us explicarà un trosset diferent d'aquella història que va ser la seva vida, la part amb la qual va tocar el seu cor.

Quan anava a l'escola, cada matí, en Cristóbal s'aixecava a l'alba i recorria el camí llarg que passava per la vora del bosc. Portava amb ell una motxilla enorme que anava omplint amb tot el que trobava: pals, branques, brics de suc, fulles seques, trossos de cautxú o de metall que havien quedat tirats d'algun cotxe accidentat… fins arribar a l'escola amb la motxilla a l'esquena abultant més que ell.

Va ser en aquell temps quan el vaig conèixer. Era setembre i jo era nova a l'escola. El primer dia de classe, en sonar la campana del pati, en Cristóbal va agafar la seva enorme motxilla i va anar cap a un racó del pati. Jo, que no tenia amb qui jugar, m'hi vaig apropar curiosa per veure què feia. En una mena de ritual, treia un a un els objectes que havia recollit aquell matí amb el màxim compte, com si tingués por de trencar-los. Els examinava atentament i els col·locava amb tendresa sobre el ciment, i quan els havia tret tots, els tornava a guardar a la motxilla amb delicadesa. Immers en la seva tasca, no es va adonar de la meva presència. Jo em vaig quedar molt astorada, incapaç d'entendre què veia en Cristóbal en aquells objectes que, als meus ulls, no eren res més que brossa.

L'endemà al matí vaig tornar a apropar-me per presenciar aquell ritual matinal. L'embaladiment d'en Cristóbal era tal que jo no podia deixar de mirar aquells objectes desitjant veure què tenien d'especial. I el mateix va passar l'endemà, i l'altre. Un matí em vaig sorprendre a classe mirant el rellotge, desitjosa que sonés la campana que anunciava l'hora del pati. A poc a poc en Cristóbal s'havia adonat de la meva presència i, sense paraules, compartia amb mi el seu amor per aquells objectes. I a poc a poc, sense paraules, jo vaig començar a compartir la seva mirada cap a ells. Cada objecte havia format part d'alguna cosa més gran: un arbre, un cotxe, una joguina, un envàs d'aliments deliciosos… i cadascun d'ells tenia un potencial per jugar tan gran com la nostra imaginació pogués arribar. A les nostres mans podien convertir-se en varetes màgiques, cotxes voladors, ales de Fènix…

Un dia vaig decidir acompanyar-lo en la seva recerca de tresors. Em vaig aixecar a l'alba, malgrat que odiava matinar. Amb els primers raigs de sol vaig trobar en Cristóbal a l'inici del camí. En veure'm em va saludar amb un gest del cap sense mostrar sorpresa, com si hagués sabut de bestreta que jo volia acompanyar-lo aquell dia. Vam començar a caminar pel sender. Jo anava darrere seu, observant. Primer va agafar el retrovisor d'un cotxe que ja s'havia endut la grua, després un got de plàstic, tres branques, quatre glans i diverses plomes. Al pati, com sempre, vam fer el recompte, donant-nos temps a observar i imaginar l'origen i el possible ús d'aquelles meravelles. En acabar les classes el vaig tornar a acompanyar per tornar a casa. Per a la meva sorpresa, en Cristóbal s'aturava a cada lloc on havíem trobat aquells objectes i els tornava a col·locar al mateix lloc on els havíem descobert, un a un. Ens vam acomiadar amb un gest de la mà al final del camí i vaig tornar a casa pensativa. No aconseguia entendre per què tornava a deixar tot allò al bosc. ¿No els considerava tresors? I en qualsevol cas, ¿no era millor llençar la brossa al contenidor? Encara sense entendre-ho, el vaig continuar acompanyant en la seva incansable tasca durant tot aquell curs, convençuda que era de la màxima importància.

Van arribar les vacances i amb elles va acabar la nostra recerca de tresors. A la tornada de l'estiu, el primer dia de curs no vaig veure en Cristóbal, ni l'endemà, ni l'altre. Estranyada, vaig preguntar a la mestra. En Cristóbal s'havia esvaït aquell estiu, tal com havia arribat, sense deixar darrere seu més rastre que la seva motxilla.

Des de llavors, la porto a l'esquena cada matí, plena de petits objectes que després torno a col·locar on els vaig trobar. Amb el temps he comprès que allà on altres veuen només brossa, en Cristóbal veia belles històries que desitjaven ser explicades. Però no necessiten res més que una mirada amorosa per existir per elles mateixes. Com aquesta que avui us explico.