«Tot té el seu temps: Temps de néixer, i temps de morir; temps de matar, i temps de guarir; temps de destruir, i temps d'edificar; temps de plorar, i temps de riure; … temps d'estimar, i temps d'odiar; temps de guerra, i temps de pau»[i]. Aquestes frases escrites fa 2300 anys que llegim a la Bíblia es poden aplicar al moment històric que vivim, com ha passat moltes altres vegades en la humanitat. Sembla que toca temps de morir, matar, destruir, plorar, odiar, temps de guerra…

És imprevisible el que pot passar en el futur pròxim, ja que alguns poderosos amenacen el món sencer en una escalada bèl·lica que sembla conduir a un abisme. Després de la invasió d'Ucraïna i la destrucció de Gaza, el conflicte s'estén per l'Orient Pròxim, deixant de banda la legalitat i les normes de convivència entre països, per damunt dels representants elegits pels pobles, mostrant la cara més fosca de l'ésser humà. Hem de ser realistes: el segle passat ja va demostrar que la bogeria és contagiosa, i el menyspreu pels qui es considera diferents arriba a límits d'inhumanitat insospitats. No podem ignorar el perill i tancar-nos en la nostra aparent seguretat: ningú no en quedarà al marge, del patiment que es generalitza.

En les etapes d'incertesa davant el futur creix la por, l'angoixa, la impotència. És imprescindible no deixar-nos atrapar pels sentiments, sinó pensar seriosament quin és el petit paper que cadascú exerceix per construir una societat més justa, per deixar un llegat d'esperança als nostres fills i néts. Hem d'aturar-nos a reflexionar sobre el sentit que cadascú dóna a la seva vida. Una vida que amb el pas dels anys es nota més curta, i ens interpel·la sobre si hem fet el que tocava.

Viure és un regal, una oportunitat, un creixement continu. No és cert que envellir impliqui deixar d'aprendre. Mantenir la capacitat de meravella, expressar la gratitud pel que ja s'ha viscut, deixar-nos impregnar pels petits detalls quotidians on l'afecte i l'amor dels propers suavitzen l'ànima esquinçada. Trobar aquella tasca que només jo puc fer, per senzilla que sigui, aixecar-se cada dia amb la consciència que avui és únic, que no es repetirà, que en el present és on realment vivim, perquè el passat ja ha quedat escrit, i en el futur pot passar qualsevol cosa.

Sembla que parlem de dos mons diferents: el gran món que provoca guerres i patiment, i el nostre petit món on podem continuar creixent en pau. Són dues visions del temps, temps d'odiar o temps d'estimar. Tots dos mons estan interconnectats. Si el gran món influeix en la nostra vida quotidiana, vull creure que el petit món que construïm cadascú també influirà en aquella humanitat que aspirem a veure unida.

Tot té el seu temps: és temps de néixer de nou, de guarir, d'edificar, de riure, d'estimar, temps de crear la pau. Eren temps de guerra quan Chiara Lubich i les seves companyes van iniciar un vast moviment que promou la fraternitat universal, com a fills d'un únic Pare[ii]. A l'inici d'aquest segle XXI deia: «El desafiament més important que té el món després de l'11 de setembre de 2001 consisteix a descobrir i viure la fraternitat universal»[iii]. Potser aquest temps actual sigui el germen d'alguna cosa nova i més gran, que ens condueixi a transformar aquest patiment en consciència que som una única humanitat.

Això exigeix compromís, no és senzill, és un desafiament enorme. No ens deixem atrapar pel desànim i el desconcert. Tenim alguna cosa a donar, alguna cosa a fer, alguna cosa a dir, per mantenir l'esperança. Fins i tot si ens rebutgen, fins i tot si la nostra pròpia vida està en escac. Serà un bon motiu per completar cada dia, en aquest present en crisi, i continuar creixent cap al sentit per al qual cadascú ha nascut.

[i] Qo 3, 1-8 [ii] LUBICH, Chiara; GIORDANI, Igino. Eren temps de guerra… Ed. Ciudad Nueva, Madrid, 2009. [iii] https://www.focolare.org/es/chiara-lubich-actualidad-leer-el-propio-tiempo/