Abans de contestar a aquesta pregunta, caldria emmarcar-la en un context. Existeixen les condicions de possibilitat precises perquè es doni el pensament? I abans de poder respondre a aquesta, no queda altra opció que definir el terme principal.

Pensament: més enllà del simple coneixement

El pensament és una cosa molt diferent del simple coneixement. Penso que l'ésser humà ha construït allò que anomenem coneixement perseguint una finalitat pràctica, però fugint al mateix temps d'un sentiment de por. Aquesta por es produeix per la inseguretat, se'ns presenta com una petita esquerda en allò que crèiem veritable, i va augmentant a un ritme que no podem controlar, fins que la nostra sensació de vertigen és aterridora. Aquesta por és paralitzadora, i és, per tant, un límit. Quan aconseguim eliminar-la ens tornem lliures, lleugers, creatius.

Segons Nietzsche, l'instint de la por ens impulsa al coneixement, perquè el conegut significa allò a què estem acostumats. Pensa que la recerca d'una ciència objectiva, que comença amb la reducció del món a una idea per part de Plató, respon només a una anhelada sensació de seguretat i de descans. La proposta nietzscheana davant d'això és deixar de parar atenció al costum que ens infon seguretat per centrar-nos en el que és aliè.

Trobo en l'aforisme 355 de la "La gaya ciència" una introducció, encara que sense esmentar-la, de la definició de pensar, en què es defineix aquest acte com ho he fet al principi: com una acció gairebé oposada al fet de conèixer. El pensament no pot donar-se sense el dubte, sense la sospita, sense sentir-se incòmode o perdut. Aquesta sensació s'imposa directament sobre les nostres creences, que al seu torn constitueixen la nostra identitat. Qui no dubta de si mateix no pensa realment. És natural que tinguem por de pensar. Definiríem així el pensament com la recerca incerta del que és estrany, amb una mirada oberta a allò que es pugui trobar.

Existeixen les condicions per a pensar en la nostra educació?

Una vegada definit el terme, abordem la segona pregunta: existeixen les condicions de possibilitat per a pensar?

Aturem-nos ara a observar quines són aquestes condicions. Em sembla que tots podem acceptar que la definició de pensar coincideix amb una cosa que podríem etiquetar de molt complicada, però és impossible? Sí que seria impossible, si no es tingués consciència de la dificultat de l'empresa. Una persona conscient d'aquesta complicació, tenint en compte que cal dur a terme un exercici que s'allunya de tot el que normalment es practica, sap que això requereix temps.

Penso, doncs, que aquesta segona pregunta només es contestarà enunciant-ne una de nova: hi ha temps per pensar en els programes educatius?

Aquesta pregunta és molt més senzilla de resoldre. N'hi ha prou amb observar quants anys s'atorga a matèries que poden aportar un coneixement comprovable, com és el cas de les matemàtiques, la història, les llengües… I els anys que es dediquen a la filosofia. No només es reflecteix en els anys, sinó en les hores setmanals: mentre que filosofia són tres hores setmanals a segon de batxillerat, història són quatre, i a la selectivitat s'equiparen i s'ha de triar entre una o l'altra. És que la història de la filosofia és més curta que la història d'Espanya? El motiu d'aquesta elecció s'explica d'una manera molt senzilla, i penso que, arribats a aquest punt, serà clar per a tots: en la nostra educació s'aposta per aquest coneixement segur, en lloc de per la inseguretat del pensament.

Viure amb pensament o sense: una qüestió profunda

Per acabar, només ens queda preguntar-nos si això és erroni, o, per contra, és una bona inversió. Aquesta resposta és molt més difícil de trobar. El pensament incert no és garant de res, ja que no sabem què podem esperar, de manera que no és possible mesurar l'èxit, la fama o el rendiment econòmic que aquest ens aportarà a escala social. En conseqüència, no s'hi inverteix, tan sols d'una manera tan laxa que no és realment possible desenvolupar-lo.

Podem, llavors, viure sense pensament? Cal puntualitzar dues coses aquí. En primer lloc, la sensibilitat d'algunes persones els permet submergir-se en les dimensions més abstractes, creatives i autònomes de la raó o fins i tot la intuïció humana, per la qual cosa no surten dels ensenyaments mitjans o superiors sense haver après a pensar. En segon lloc, pensa Kant que és inherent a la naturalesa humana buscar alguna cosa més enllà de l'experiència, que sobrepassi el límit del comprovable i que respongui als nostres anhels més profunds. Potser no es pot viure sense el pensament, no perquè no puguem adaptar-nos al medi i sobreviure, sinó perquè, tenint en compte que no estem fets per a ser unidimensionals, no tindríem la capacitat de conrear la resta de les nostres dimensions sense el pensament, i ens sentiríem buits.

He volgut fer una defensa de la importància de pensar, però entenc que no és possible que tots la comparteixin sense discussió, ja que he anat més enllà del que se sap, intentant assenyalar altres llocs que ni coneixem ni imaginem amb claredat. Per això, en lloc d'acabar de demostrar la meva tesi, la qual cosa no puc, sembraré un dubte, perquè es comenci a pensar. Fa una setmana, en un seminari, vaig sentir Antonio María Baggio resoldre aquest assumpte d'una manera que em va resultar brillant, pel fet que semblava ben simple: el coneixement al qual anomenem ciència, l'objectiu i demostrable, no és més que un instrument de mesura utilitzat per l'home, però tot allò que no podem mesurar amb el nostre instrument, encara que no ens proporcioni seguretat, no hauríem d'ignorar-ho sense més ni més. L'univers és molt més vast, igual que la ment humana, i té molts racons encara sense explorar, probablement per aquesta por que esmenta Nietzsche, és per això que ens sembla menys digne d'interès? Deixa, per tant, de despertar-nos la curiositat?