La rutina diària: l'amenaça d'un despertador que sona sense contemplacions a la mateixa hora cada matí quan el dia encara no s'ha llevat del tot, les esgotadores jornades laborals, les tasques domèstiques inexcusables i tan quotidianes… Tot això sembla aturar-se i capgirar la nostra vida amb l'arribada de les vacances d'estiu: un viatge, un canvi, fer alguna cosa diferent, no tenir tanta pressa, tenir temps per al lleure, la lectura i allò que ens agrada de veritat. Estar amb els amics o la família, menjar despreocupadament, que ja hi haurà temps després per a les dietes i la consulta als nutricionistes.

Arriba l'estiu i l'afrontem amb el desig que sigui un període de descans, de canviar d'aires, de posar fi a l'estrès. Qui no ha tingut un amor d'estiu, un enamorament fugaç i efímer, enaltit per la música i les cançons, la cançó de l'estiu que abans estava tan de moda. A més, l'estiu és per a molts una època per dedicar a la lectura i l'escriptura, companyes inseparables. Aquests minuts tan llargs, segons eterns de migdiades vespertines o de nits de lluna plena propícies per a llegir.

Això no obstant, l'estiu ens porta imatges que precisament no desborden ni alegria, ni descans, ni diversió. Mentre alguns es diverteixen de manera desenfadada, la natura es dessagna. És trist veure com en els nostres ambients habituals la calor —cada cop més intensa i persistent— intenta marcir la verdor i les flors de la primavera. Per no parlar del rastre de mort i desolació que deixen els incendis.

Sembla que hem fet un parèntesi i durant les vacances ens hem oblidat també dels pobles que estan en guerra, de la població civil, com nosaltres, gent senzilla i corrent que perd casa seva, els seus béns, els seus records, i el pitjor: la salut o fins i tot la vida. Deixar morir de gana les persones s'ha convertit en una arma de guerra despietada que mata lentament. Moltes guerres i revolucions han començat amb l'escalfor de l'estiu; sembla com si el sol, en intensificar-se, ens agités més i la nostra ira i desraó ens conduís a la violència. Sense anar més lluny, la nostra pròpia guerra civil. És veritat que a l'hivern les condicions meteorològiques adverses dificulten les operacions militars; la pluja o la neu deixen els camps de batalla impracticables i per això acostumem a matar-nos més entre nosaltres amb el bon temps. Un aspecte de l'estiu que val més oblidar.

Quantes persones no han pogut anar de vacances perquè estan malaltes, o perquè cuiden persones malaltes o vulnerables, o perquè no disposen de mitjans per a poder-ho fer. Aquest estiu, aquest grup de persones ha augmentat considerablement a Espanya respecte d'anys anteriors. És el moment de pensar en la nostra gent gran, venerables i ancians indefensos, patriarques familiars, molts d'ells ara nonagenaris gràcies als avenços de la medicina, però que amb la canícula s'ofeguen, perden les poques forces que tenen i la vida se'ls evapora gairebé sense adonar-se'n. Necessiten més la nostra atenció. Estius de mares i pares que cuiden els seus nadons de pocs mesos i es troben en aquells moments inicials en què la vida és només un balboteig i encara no convé treure'ls del seu ambient maternal.

També podem aturar-nos a pensar en aquells que treballen perquè nosaltres descansem. No podem deixar de pensar en ells; hi ha hagut diversos casos de morts i accidents laborals per cops de calor. Als hotels, a les terrasses i bars, als restaurants i xiringuitos de platja… quanta gent treballa per a nosaltres i no tenim ni un minut per pensar en com n'és, de paradoxal, tot plegat.

Aquestes fotografies doloroses contrasten amb l'experiència de moltes persones, les quals evidentment tenen dret al descans i a gaudir de moments plaents. Imatges que es contraposen i que ens han de fer reflexionar que no tot pot tancar per vacances.