«De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mc 14, 7). Fins i tot Jesucrist sembla donar per fet que la pobresa és normal. En el seu temps «els descartats de la societat eren ajudats amb el delme i les restes de la recollida del gra. Però la gran part del poble romania pobre», recordava el papa Francesc en una trobada d'Economia de Comunió (EdC) el 2017. Avui els Estats (i la societat civil) activen instruments més eficaços mitjançant els impostos i redistribuint la riquesa.

Sabem que erradicar la fam i la pobresa extremes avui seria teòricament possible, perquè almenys des de fa uns deu anys, l'agricultura mundial produeix prou aliments per a tots els habitants del planeta. Però això no succeeix perquè els egoismes col·lectius existeixen i perquè vivim en un sistema econòmic que se centra en el creixement il·limitat i en la maximització dels beneficis; i que, a més, fomenta la cobdícia i la concentració de la riquesa en poques i potents mans. És un model econòmic que produeix persones “descartades” que després “assisteix”.

«L'EdC, si vol ser fidel al seu carisma –indicava Francesc–, no ha de cuidar només les víctimes, sinó construir un sistema on les víctimes siguin cada vegada menys». «Mentre l'economia produeixi (...) una sola persona descartada, la comunió no es realitza encara».

Molts hi estan d'acord. L'economia social, civil i ètica prioritza estructuralment la persona, el medi ambient i l'equitat sobre la maximització del benefici. Aquí s'ubiquen, entre d'altres, l'EdC, el Moviment Laudato Si’ (pàg. 46) i The Economy of Francesco (p. 39). Els moviments postcapitalistes, en canvi, propugnen reformes en l'assignació i distribució de recursos financers, fiscals i laborals.

Aquestes realitats poden semblar consoladores, incapaces d'amenaçar la centralitat dels diners i l'egoisme. Però creiem en la resistència irreductible a allò que semblaria un destí fatídic, en l'àmbit personal (p. 30), en el comunitari (p. 14) i en el cultural (p. 28, 34, 37 i 62). Avui és clar que la pobresa és multidimensional i s'ha d'abordar integralment (p. 16); que és pobre també qui no té relacions humanes de qualitat (p. 28) i que no funcionen les ajudes paternalistes, sinó el fet de compartir en un pla d'igualtat (26).

Desgràcies familiars, guerra, calamitats, crim organitzat, corrupció, injustícies, manca de treball digne... No són tants els qui poden considerar-se lliures del risc de pobresa. Menys encara –amb les dades a la mà– si són migrants estrangers.

Ens inspiren els qui han posat en pràctica aquesta visió i valors (32 i 12), ja que no ens podem desentendre dels necessitats que toquen la nostra vida. Per als cristians és qüestió d'identitat. Ho diu el papa Lleó: «Moltes vegades em pregunto per què, tot i que les Sagrades Escriptures són tan precises a propòsit dels pobres, molts continuen pensant que poden excloure'ls de les seves prioritats» (Dilexit Te, n. 23).

Els qui comparteixen la vida amb els pobres saben que d'ells s'aprèn (p. 26), per exemple, el valor de coses intangibles... i de la solidaritat, que el Nadal que s’acosta ens porta a redescobrir.