El llenguatge és una eina d'importància capital per a les persones en general. Tan central és el seu lloc en la nostra realitat que, si ens faltés, seria gairebé impossible imaginar la nostra existència. Fins i tot l'estructura del pensament es recolza en el llenguatge; és per això que en països de llengua diferent s'hi tenen visions distintes de la realitat, i s'utilitzen conceptes molt diversos per referir-nos a coses que, en principi, són les mateixes.

Després d'un viatge que hem fet recentment al Japó, he vist que la diferència entre cultures diverses no s'atura en l'ús del llenguatge —entenent aquí sobretot els sentits i significats o la manera de crear conceptes—, sinó que també varia la importància que es dóna a aquest llenguatge. M'ha impressionat com la nostra visió —principalment occidental— està tan centrada en el perfeccionament del discurs, que oblida la importància del silenci.

Tanmateix, si volem trobar l'arrel d'aquesta manca de silenci, sembla que es trobi en un descuit. Ho dic perquè aquella que es considera la mare de la nostra cultura occidental —la cultura grega— no tenia, en realitat, per què encaminar-nos cap a això.

Quan intentem comprendre d'on ve la nostra manera d'entendre el món, hi ha una sèrie de savis als quals hem de parar atenció. No vol dir que siguin aquells als quals val més la pena escoltar, sinó aquells en els quals han nascut algunes de les idees que han determinat el nostre món tal com és. El primer seria Pitàgores, amb la seva creença en una possible explicació matemàtica de l'univers i una alliberació a través del nostre comportament de cara a una vida futura. El segon, Heràclit, amb la seva idea de l'existència d'un discurs que només uns pocs, aquells que estan desperts, que estan atents, podrien escoltar. El tercer seria Parmènides, que creia que certes coses romanien per sempre impertorbables, i eren per tant eternes i vertaderes, i a les quals era possible accedir a través de la raó.

Hi ha molts més savis que han influït en la construcció de la nostra cultura occidental, però aquests em basten per centrar-me en la perspectiva que avui vull explorar.

Una societat que pensa en la paraula fins al punt d'oblidar el silenci és una societat que entén que sempre és millor parlar que callar; que aquell qui parla té més valor que el qui no ho fa; que allò que es diu ha d'estar ben mesurat i que en això podem trobar l'essència de la persona. Es diu que Sòcrates afirmava que a través de la paraula es podia conèixer algú, probablement perquè escoltant-lo hom podia trobar-hi la seva intel·ligència o la manca d'aquesta. També se sap que ell condemnava tots aquells que no feien un bon ús del discurs, com era el cas dels sofistes, ja que introduïen la mentida i la manipulació en una de les qualitats més purament humanes que existeixen.

Però és a Grècia també on sorgeixen pensadors que fan qüestionar un camí tan discursiu, sorollós, fins i tot podríem dir. Un camí que no deixa espai per a la reflexió, perquè havent-hi tan sols paraules, abunden els estímuls. Les escoles hel·lenístiques, igual que Aristòtil, semblaven ser conscients de la importància de callar. I és que no sempre s'havien de tenir les respostes, no sempre se sap què dir, i davant d'això, era millor no parlar. Amb aquests pensadors atenem a un altre model de savi: un que observa i no es pronuncia, que escolta i aprèn, que no té per què ensenyar.

Sempre hi ha guanyadors en la història, i en la nostra penso que no han estat els més tardans que he assenyalat, sinó els primers. Si algú és prou intel·ligent, si és capaç de desxifrar i descobrir un missatge ocult, si pot calcular i entendre el món i presentar-lo als altres amb una exactitud matemàtica, aquesta persona encaixa perfectament en els cànons del valor occidental. Tot i així, res no garanteix l'existència d'un discurs vertader, ni la seguretat d'un mètode de coneixement que ens hi dugui, ni d'un discurs fiable que pugui transmetre la suposada veritat. Davant d'aquesta possibilitat, el més prudent, el que hauria de cercar el savi, és el silenci.

La raó per la qual no caiem en el compte d'escollir el silenci és perquè tot ens empeny a parlar. La societat ens convida o fins i tot ens obliga a formar-nos una opinió i a pronunciar-nos sobre tot. Jo mateixa a classe obligo els meus alumnes a escriure, a parlar, a intervenir en tots els debats i a respondre les preguntes que els faig. Però potser no parlar no és sinònim de no pensar. És possible que el silenci tingui molts beneficis que no estiguem gaudint. Aquest silenci pot crear espai per a la introspecció, per a la paciència i per a l'escolta. Si practiquem el silenci potser deixarà de semblar-nos tan important allò que creiem que hem de dir i començarem a considerar altres opcions. El fet de no només no parlar, sinó tampoc no escoltar res, pot donar-nos la pau que clarament falta en el nostre dia a dia, i fer-nos acceptar més fàcilment i amb una major concentració allò que cal fer a cada moment.

Penso que la nostra societat actual és sorollosa: es malbaraten les paraules, es fabriquen missatges buits que es repeteixen sense ni tan sols haver estat compresos, i poden arribar a tenir un poder negatiu. Com a alternativa, podríem obrir un lloc per al silenci i provar el que aquest ens pot oferir. Em pregunto com seria, per exemple, un model educatiu centrat en el silenci, on no s'esperessin lliçons del docent, ni una resposta necessària de l'alumnat. Qui sap com de diferents seríem si no centréssim la nostra vida en el pes del discurs, i com s'entendria la veritat.