Diuen que un bon vi ho és per la forma en què envelleix. Els éssers humans vivim un procés dinàmic de creixement, de nens a joves, adults, ens fem grans, i el nostre destí és envellir per arribar al final d'una vida plena. En aquest canvi continu som sempre la mateixa persona, però sempre diferents. Cada transició vital genera sensació de crisi, perquè alguna cosa queda enrere i s'obre un període desconegut. Crisi en xinès s'escriu amb dues paraules: perill i oportunitat. Perill d'allò que es pot perdre, però també ocasió per descobrir una cosa nova.

Envellir és un regal. Chiara Lubich diu que “es viu una sola vegada i, si la vida és un do, com més llarga sigui, més gran és el do. Una vida llarga serveix per a desenvolupar en les ànimes la prudència, la saviesa, l'experiència per a un mateix i per a molts”[1]. Aquesta és la clau, arribar a la vellesa suposa una gran experiència, però no tan sols per a un mateix, sinó com a do per a uns altres. La saviesa no és una cosa intel·lectual, és un pòsit espiritual que dona sentit a la vida i la mort, a la relació amb els altres. És el que dona gust a un bon vi, que només s'assaboreix quan s'obre i es consumeix. Jose Luis Cabezas, professor de psicologia i gerontologia de la universitat de Granada explica que “els vaixells estan més segurs i tranquils en el port, però és que no van ser fets per a això… com nosaltres”. A qualsevol edat i en qualsevol situació la vida té sentit sempre que s'obri als altres, sortint d'un mateix, oferint allò que som.

Fer-se gran, envellir, és un pas més en el creixement com a persones. Però hem de canviar la nostra manera de pensar el que és valuós de la vida. Les forces físiques van minvant, sorgeixen malalties, els sentits s'ennuvolen, deixem de ser productius, hi ha qui se sent una càrrega, la memòria flaqueja. En què creixem, doncs, si tot sembla que s'apaga?

Igino Giordani escriu: ”La vellesa és un recolze crític, decisiu. Assenyala l'etapa de preparació a la trobada amb el Tot, amb l'Etern, amb la Bellesa: la trobada amb la calor de la joventut que no mor. És un període d'evolució, que anomenem involució; de progrés que anomenem regressió; de joventut de l'esperit que anomenem senilitat. El malestar físic i moral indica trepidació pel fet que Déu s'acosta. T'acostumes a tenir col·loquis amb el cel"[2]. És temps de créixer en la dimensió espiritual, l'única que no decreix, sinó que segueix sempre una corba ascendent.

No puc oblidar la mirada i el somriure inundat de pau de persones estimades en la seva vellesa, donant la millor de les seves lliçons, amb una dependència creixent en totes les dimensions, però una capacitat d'estimar superior. Aquest és el repte que la vida posa a qui rep el do de fer-se molt gran, que no vell. Donar sentit a la vida sent amor per als altres, això és saber envellir.