«Si els éssers són múltiples, cal que siguin tants com són, ni més ni menys; ara bé, si són tants com són, han de ser finits; però si són múltiples, els éssers són igualment infinits; en efecte, entre un i un altre d'aquests éssers hi haurà sempre altres éssers i també d'altres entre aquests, perquè sempre és divisible fins a l'infinit qualsevol cosa que es trobi entre dues coses; així doncs, els éssers són infinits.»

Aquest argument de Zenó d'Elea té com a resultat la negació de la multiplicitat, operant una reducció a l'absurd (eina lògica mitjançant la qual es mostra una contradicció impossible, ja que es donen al mateix temps una cosa i la seva contrària). En el món grec, molt al principi del naixement de la filosofia, apareix una de les primeres dicotomies que, avui dia, continua dividint les opinions humanes: el que és u i el que és múltiple.

Encara que a simple vista pugui semblar evident que existeix la multiplicitat, entre els grecs clàssics va quedar per a la posteritat la victòria del que és u sobre el que és múltiple com allò més real, demostrat per la raó platònica i en contra de les il·lusions que ens puguin mostrar els nostres sentits.

Si la unitat és allò més real, s'arriba irremeiablement a la creença en una veritat objectiva: la veritat és una, es pot descobrir, i aquesta veritat legitima qualsevol acte que vagi en consonància amb ella.

Tanmateix, tinc la impressió que els filòsofs no van quedar gaire convençuts, i ja des del pensament d'Aristòtil s'anaven oferint fenòmens que mostraven una cara diferent de la que explicava el món ideal platònic.

A mesura que anava guanyant pes la creença en la multiplicitat, el perdia l'existència de la veritat única. Ja no era tan evident que, a través de la sola raó, poguéssim assolir aquesta veritat tan ansiada pels grecs.

Tanmateix, les ments més brillants de la modernitat oferien models capaços d'harmonitzar aquesta dicotomia, explicant com era possible trobar tota la multiplicitat de l'univers en una sola perspectiva: la mònada leibniziana. Leibniz inventa un element que és u i que està incomunicat, dins del qual trobem tot l'univers. «Cada mònada creada representa tot l'univers», explica en la seva Monadologia. Afegeix fins i tot: «El present és gràvid del futur», referint-se al fet que en tot present es troba contingut tot el futur i fins i tot el temps sencer. D'aquesta manera s'obre un espai en la seva mònada per a la multiplicitat del temps i del moviment, tots els fenòmens que van quedar negats per les paradoxes i apories de Zenó.

Tanmateix, si volguéssim comprovar fins a quin punt aquest problema ha quedat resolt, podríem fer un experiment mental. Podem situar-nos, com li va ocórrer a Carlos Argentino, en unes escales que condueixen a un soterrani, al carrer Garay. Les escales són tan empinades que ensopeguem i ens trobem, de cara, amb un Aleph. L'Aleph, en paraules de Borges, és «el lloc on es troben tots els llocs, vistos des de tots els angles»; una mònada. En abocar-nos des d'aquest punt i observar tota la multiplicitat del real des d'una posició metafísica privilegiada, descobrirem que resta una qüestió fonamental sense resoldre: hi ha multiplicitats que no s'ofereixen com a simple riquesa artística per a la vida contemplativa, sinó que es presenten de manera problemàtica i esperen una resposta, ja que pertanyen al pla de la vida pràctica, i no de la metafísica.

Aquesta multiplicitat pràctica continua estant en relació amb aquella veritat que des del principi hem esmentat, i és justament la multiplicitat que Plató té més interès a resoldre: les opinions.

El problema que representen les opinions és que impedeixen que ens organitzem de manera eficient en la societat que constituïm. Això ja ho va comprendre Plató, i va presentar una solució: com que el que és múltiple és relatiu al sensorial, l'opinió no és més que un engany, que s'allunya de la veritat en la majoria dels casos, la qual és una. Aquesta veritat, un cop descoberta a través de la raó, legitima qualsevol acció que es faci en la seva recerca. És d'aquesta manera com Plató estableix un sistema d'organització política en el qual cadascú té el seu lloc assignat segons el que és bo i veritable. Així, el polític serà aquell que compleixi el perfil, que tingui els coneixements i que persegueixi el bé comú.

Però nosaltres no som grecs. No acceptem les paradoxes de Zenó, no neguem la multiplicitat. Critiquem el sistema platònic perquè no deixa lloc a la llibertat. Leibniz, Borges i molts d'altres ens han seduït amb aquesta riquesa i hem acceptat que cal preservar-la; és per això que veiem la llibertat com un dret inalienable.

Mitjançant aquesta llibertat, cadascú pot ser el que vulgui sempre que ho aconsegueixi, sense haver d'ocupar el lloc que li assignaria Plató. Amb aquesta llibertat, els polítics, en democràcia, representen la multiplicitat d'opinions. Però quan tot és múltiple i res no es pot imposar com a veritable, no es poden prohibir ni les fal·làcies, aquells arguments que es consideren invàlids per lògica. ¿No escoltem al congrés com els polítics responen a les acusacions amb la famosa fal·làcia tu quoque («tu també»)? ¿No es deslegitimen les crítiques als estats bel·ligerants a través de la fal·làcia de l'home de palla (qualsevol argument pot ser destruït convertint-lo en un altre; per exemple: tota crítica contra la manera d'actuar del Govern d'Israel és antisemita)?

L'actitud de desprestigiar les teories antigues per anar en contra dels drets humans, com ocorre amb la política platònica, en no ser repensada, ens fa continuar sent testimonis de més violacions dels drets humans. ¿És inimaginable una forma d'integració entre la riquesa de la multiplicitat que ens atorga la llibertat i l'ordre que ens permetria protegir-nos de les interpretacions que objectivament acaben sent errònies?