Malgrat la realitat que vivim darrerament a les aules, amb cada vegada més necessitats educatives especials, problemes de conducta més greus i famílies que, en algunes ocasions, no resulten tot el col·laboradores que necessitem, ser mestra continua sent una cosa que gaudeixo profundament. Ho gaudeixo perquè, malgrat el cansament i els reptes diaris, la meva feina em permet veure el món amb ulls de nen, i això és un privilegi que poques professions poden oferir...

Els nens observen, senten i viuen molt més del que creiem. És fàcil pensar que, mentre els adults carreguem amb preocupacions serioses, ells continuen jugant aliens a tot. Però no és així. A la seva manera, també els afecta el que passa al seu voltant. Entenen més del que diem, capten més del que mostrem i processen més del que imaginem. Aquesta sensibilitat silenciosa que tenen és, de vegades, una lliçó inesperada per als adults que els acompanyem.

Amb el recent accident ferroviari d'Adamuz, no estava en els meus plans parlar del tema a la meva classe de 4t de Primària. Vam arribar, vam començar matemàtiques i vaig pensar que el matí seguiria el seu curs habitual. Tanmateix, tot just havien passat uns minuts quan un dels meus alumnes va aixecar la mà i em va preguntar: “Senyo, no diràs res de l’accident del tren?”. El seu comentari, tan espontani i honest, em va recordar la importància de no esquivar la realitat, sinó d'acompanyar-los a comprendre-la.

Vam decidir llavors obrir un petit espai per al diàleg. Cadascú, respectant més o menys els seus torns, va anar compartint el que sabia o el que havia sentit a casa. I ho van fer sense morbo, sense aquest sensacionalisme que tantes vegades veiem als mitjans. Ho van fer des de la innocència, la curiositat i la genuïna preocupació. Feien preguntes i moltes vegades es responien entre ells; d'altres necessitaven que jo hi intervingués. Però, una vegada més, van ser ells qui em van oferir una perspectiva nova i valuosa.

Els inquietaven les persones: els passatgers, els ferits, les famílies esperant notícies. Es preguntaven per l'enorme responsabilitat que té un maquinista, per com s'investiga un accident si no hi ha càmeres, per la informació que gestionen els tècnics i pel funcionament dels trens. Però, sobretot, van mostrar una empatia i una humanitat que tant de bo no perdin mai. Imaginaven la por, l'angoixa dels familiars i la impressió de les primeres persones que van arribar a ajudar.

Aquell dia vaig entendre i vaig recordar una vegada més que ensenyar va molt més enllà de transmetre i complir amb un currículum establert. També implica acompanyar, escoltar i permetre que els nens anomenin allò que els preocupa. Perquè educar és, en gran part, ajudar-los a comprendre el món perquè algun dia puguin transformar-lo.