Fa molts anys que exerceixo com a professora d'Ètica Cívica i Professional a la Universitat de Deusto. El curs passat, en els tres grups que vaig tenir (cadascun d'un grau diferent) vaig tancar l'assignatura amb la mateixa reflexió, que compartiré en aquest article.

Vaig començar presentant-los una imatge, un cadenat i una clau, i preguntant-los què els suggeria. Les respostes van ser molt diverses i totes elles interessants. Per a mi, aquesta imatge mostra les dues cares de l'ètica. D'una banda, la cara més coneguda, la de les normes, el deure, els límits… De l'altra, la cara del desig, la fi, la felicitat. És important articular bé aquestes dues cares. Tota persona té dret a fer realitat el seu projecte de vida, però no a qualsevol preu… Les normes tenen sentit en la mesura que contribueixen a fer que totes les persones puguin tirar endavant el projecte de vida bona.

El meu missatge i invitació és ser una bona persona, viure una bona vida, una vida amb sentit, d'acord amb la virtut i els valors. (Animo fervorosament a veure la pel·lícula El club de l'emperador, sobre ella vaig escriure fa uns anys una entrada, Lliçó de vida).

En un sentit semblant, Ignacio Martínez Mendizábal, paleontòleg, en una breu conferència en línia explica que en l’àmbit personal hi ha dues preguntes fonamentals a fer-se: «Una és quina vull que sigui el meu llegat i després l'altra és com vols que et recordin. Perquè a mi m'agradaria que em recordessin com jo recordo el meu pare: com una bona persona que em guia a la vida».

Rozalén té una cançó preciosa, tribut al seu pare, en què explica com viu el seu llegat: «Et veuré en tot el que vas estimar / A cada abraçada eterna, a cada capvespre / Et veuré a les aus del cel / En cada home bo, en tot aquell que guardi fe / Eres la persona que més deia “t'estimo” / Si sabessis quant se't troba a faltar».

Preguntar-nos pel llegat, per la petjada que volem deixar al món és de vital importància. La meva proposta: que la teva petjada sigui bonica; estima molt, sigues una bona persona.