“Mira, sigui  com sigui, n'hem de fer alguna cosa, de la nostra vida. No el que uns altres veuen i admiren, sinó l'esforç suprem que consisteix a insuflar-li l'infinit”.

Quantes persones dubten de si han triat bé el seu camí? Quantes afirmen que s'han equivocat? I, encara més important, quantes creuen que ja ho tenen tot?

Actualment, molts joves, especialment aquells que se senten perduts, busquen de manera frenètica, ansiosa i, a vegades, desesperançada qui volen arribar a ser.

Malgrat que encara no hagin tingut temps de trobar la brúixola que els pugui guiar, es trboen inundats enmig d'una immensitat de possibilitats en un mar d'identitats. Una necessitat s'imposa sobre seu: respon la pregunta! Qui ets?

Però, sent sincers i tingui l'edat que tinguin, qui podria respondre bé aquesta pregunta? Aquest procés inquisitiu sobre la identitat pròpia està ben arrelat en la nostra cultura, i comença des de ben petits, quan se'ns pregunta què volem ser de grans.

I aquesta pregunta, que en un principi es respon com un joc, des de la imaginació, a poc a poc va esdevenint un imperatiu. Quan els somnis i fantasies sobre el futur han de passar pel filtre de la realitat, transformant-se en un determinant en la nostra vida, se'ns anuncia que hem de créixer i responsabilitzar-nos: ha arribat l'hora d'escollir.

Primer es presenta en forma de matèries optatives a l'institut, posteriorment es materialitza en una llarga llista de graus universitaris o cicles formatius. A això li segueixen els postgraus o cursos d'especialització i culmina amb les ofertes de treball ja molt menys nombroses.

Arribats a aquest punt, correm un gran perill. Tendim a pensar que la nostra identitat ja està construïda i el nostre projecte vital ben canalitzat. Ja tenim allò que volíem fer de grans, hem complert. Només un anhel com el que Mounier manifesta en la cita amb la qual s'inicia l'article, ens podria treure del nostre error.

El perill no és un jove que té dubtes, sinó un que pensa que no en té cap. Deia Sòcrates que no hi ha un ignorant més gran que aquell que no sap que ho és. Quan ja ens pensem que ho hem fet tot, s'imposa la pregunta: què en faré de la meva vida? Aquesta pregunta és la raó de ser de les persones. Sartre es pensava que no estem fets per seguir cap camí, sinó que el mer fet de viure és un gran exercici de la creativitat, i que cadascú ha de triar a cada moment, des de la seva plena llibertat, què farà. Aquesta llibertat amaga una responsabilitat: el gran pes que portem sobre les espatlles.

Hi ha una frase que em crida especialment l'atenció de l'Evangeli, quan diu que no hem d'atabalar-nos per tot el que hem de fer. L'aclaparament, el pes i l'ansietat davant allò que és propi de la vida humana sembla que li tregui tot el sentit. Decidir qui seré comporta responsabilitat, valentia i fins i tot felicitat.

La pregunta serà llavors, no “què vull ser”, sinó, què pot ser tan valuós que m'acosti a l'infinit? Com pot una cosa així arribar a ser realitzable? I, finalment, s'ha d'admirar la paradoxa que s'amaga en la cita de Mounier: com trobar l'infinit en alguna cosa que és limitada en el temps? Aquest és l'avís que ens va deixar Chiara Lubich: només tenim una vida. Hem de trobar una cosa per la qual valgui la pena gastar tot el nostre temps.