Hi ha una preocupació que creix dins meu. Fa més de 30 anys que exerceixo com a docent (i tutora) universitària. En els últims cursos observo que un comentari s'està estenent entre el professorat: cada vegada són més els alumnes que demanen adaptacions i tenir en compte problemàtiques de tota mena. La veritat és que no sé si es deu al fet que hi ha més problemes o que es detecten i es comparteixen més. Probablement, també té a veure amb l'increment de la diversitat a les aules, i aquí és on sorgeix la pregunta: què en faig, d'això? Com m'enfronto a aquesta situació, si les peticions que m'arriben són genèriques i no sé a què responen? Vull fer-ho bé, però sento que em falten eines. Amb la bona voluntat no n'hi ha prou. Tota persona és un terreny sagrat on cal endinsar-se amb cura i molt de respecte.

Tinc una intuïció que vull compartir. Ens estem trobant amb persones que tenen una gran sensibilitat, que han sentit a parlar, i potser fins i tot han treballat, el tema de les emocions, però que ara mateix se senten desbordades. He impartit molts cursos d'intel·ligència emocional (IE) –entesa com la capacitat d'identificar, comprendre, utilitzar i regular (gestionar) les emocions, en una mateixa i en les altres persones–. D'aquestes quatre habilitats, sens dubte, la més complicada és la de regular. Veig molta falta d'autoregulació emocional –he de dir que no només en l'alumnat, sinó també entre persones adultes a les quals se'ls pressuposa un autocontrol més gran–. Em fan comentaris com: «Tinc molta ràbia, molta ira…». I de nou la pregunta: què en faig? Ens han ensenyat, i hem après, a mirar cap enfora, però ens falta molta feina a fer cap endins. El desenvolupament de la IE passa pel treball personal, l'autoconeixement.

Com diu la cançó Está bien sentir: «Aquesta emoció que ha arribat només vol respirar / No ve a fer-te mal / no és quelcom que s'hagi d'evitar. / És part de la teva història que et ve a parlar». A partir d'aquí, una invitació vàlida per a totes les edats: aprenguem a aturar-nos, a mirar cap endins i a posposar la resposta davant d'allò que sentim. Observem-nos per comprendre i només després reaccionem. Posem en pràctica la saviesa popular: comptem fins a cent –o mil, si cal– abans d'actuar, abans de respondre.