Un any més, el nostre cos es prepara per a la tardor perquè quan perdem la nostra relació amb la naturalesa també perdem la nostra identitat, el nostre sentit, i perdem la relació amb els altres éssers vius, incloses les altres persones. Els cicles naturals es repeteixen. A la tardor, els dies es fan més curts i les temperatures baixen per a tothom. L'Univers segueix el seu ritme immemorial, un moviment continu en el qual res sembla canviar però on tot canvia perquè tot segueixi el seu curs establert.

La Terra es va formar fa uns 4.600 milions d'anys i els científics creuen que les primeres formes  de vida microscòpiques van sorgir en el nostre planeta fa més de 4.000 milions d'anys. Des de  llavors la vida no ha deixat d'obrir-se camins. Formes de vida actuals, com les tortugues o les  formigues, són hereves del període cretàcic, el mateix en el qual van viure els dinosaures. Ells  es van extingir, però la vida va continuar. Nosaltres vam arribar molt més tard, fa entre 200.000 i 300.000 anys. 

La lluita per la supervivència i les seves adaptacions necessàries estan en l'ADN de tots els essers vius. La necessitat  de relacionar-se amb els altres, també. La capacitat d'utilitzar el llenguatge es va desenvolupar fa uns 50.000 anys, però encara no hem après a entendre'ns.

Des de molt, molt antic, tots els mestres espirituals, de totes les religions que ens han acompanyat, ens han parlat d'Amor. D'Amor amb majúscula, d'Amor diví, fraternal, universal, guaridor, transcendental. Des de molt, molt antic, els humans perseguim aquest “Amor”, amb l'esperança que ens farà sentir bé. Del Cel a la Terra, en no trobar el consol en allò diví, busquem l'amor terrenal, l'amor als nostres, a aquells que ens fan sentir bé, ens cuiden, ens protegeixen i ens alimenten. Els dons del cel van ser substituïts per dons de la terra. "Poderoso Caballero es don Dinero", deia Francisco de Quevedo.

La cerca del benestar físic i emocional ha estat una carrera d'obstacles des del principi. Res ha canviat en 200.000 anys. Res sembla donar-nos ni seguretat ni assossec, i en la nostra lluita, en el nostre món convuls, seguim un impuls ancestral: la llei del més fort. Però com va dir J.

Krishnamurti: "Quan no hi ha Amor en el nostre cor, només ens queda el plaer… i la por".

La por de ser aniquilat fa que un govern mati milers de persones com a mosques a canonades, oblidant que a ells també se'ls va intentar aniquilar; o pot ser que per això: la por se'ls va quedar dins.

I és que la por, associada a la supervivència, continua estant darrere de les nostres reaccions més viscerals, del nostre raciocini i de les nostres accions. La por fa créixer la crueltat, la separació, la necessitat de ser lliure, la necessitat de més i més.

“Totes les cultures aparentment són superficials però la seva consciència, les seves reaccions, la seva fe, les seves creences, ideologies, pors, ansietats, solitud, sofriment i plaer són similars a la resta de la humanitat. Si vostè canvia, això afectarà a tota la humanitat" (Jiddu Krishnamurti).