Anteriorment, en aquest espai, havia plantejat la incòmoda pregunta sobre els sistemes d'organització política. Dic incòmoda perquè avui dia no és possible qüestionar la democràcia en què vivim, encara que s'hagi fet des dels seus inicis a l'Antiga Grècia. I no és possible perquè les alternatives semblen ser encara més antigues que ella mateixa, per la qual cosa tothom fuig dels seus resultats. No obstant això, sembla necessari, ja que s'observa que està empobrida.

Molt lluny de voler pronunciar-me sobre qüestions ideològiques de calibre progressista o conservador, no pretenent tampoc fer un recull de tots els problemes del nostre sistema actual ni, encara menys, presumir de conèixer la panacea que fes avançar la nostra societat cap a alguna cosa millor dins del camp polític, sí que considero que el meu paper consisteix a plantejar interrogants.

El que passa és el següent: l'interrogant que em proposo exposar avui neix com una pregunta sincera que em presento també a mi mateixa, però arran d'observar la política. Crec que és una reflexió per a tots, ja que no només és indiferent la visió en la qual s'emmarqui cadascú, sinó que és aplicable a molts altres camps. És així com la traslladaré des d'allò polític a altres qüestions socials i personals o de relacions amb els altres.

Explicaré, doncs, com va sorgir aquest dubte. Escoltant entrevistes i tertúlies polítiques sobre tots els successos de l'actualitat espanyola, vaig descobrir que hi ha una cosa que gairebé tots els polítics tenen en comú: que no es desmarquen del seu partit. Això em va alarmar enormement, ja que significa que persones que poden ser immensament brillants no poden fer ús dels seus talents amb llibertat, sinó que estan subjectes a l'opinió del seu bloc. En altres paraules, han de lluitar per certes idees que no els són pròpies. Perquè, sent honestos, com pot estar algú en absolut acord amb totes les idees d'un partit?

No podia aleshores negar que aquest problema, que considero part del sistema actual i que no sabria com arreglar, formava part també de les nostres estructures mentals. No és ja, doncs, un problema extern, imposat. No és un sistema que pugui canviar-se per un altre, sinó que és també intern, forma part de la nostra manera de pensar. La prova la trobo en el fet que aquesta generalització, aquesta mentalitat de grup, es troba en altres nivells de la realitat: allà on hi hagi col·lectius.

Aquests col·lectius, com bé pot passar amb els membres d'un moviment social o polític —feministes, comunistes, anarquistes— o amb els d'una mateixa religió o grup religiós, s'identifiquen a si mateixos ja dins d'alguna cosa. Més enllà d'això, i encara més greu, molts llocs de feina, com són alguns cossos de funcionaris o treballadors d'una mateixa empresa, han d'actuar sota un mateix criteri, com si tots compartissin les mateixes idees, com si les lleis o normes periòdicament canviants fossin la veritat a la qual valgués la pena dedicar la pròpia vida i com si ells mateixos les haguessin triat. En altres parules, com si no tinguessin la capacitat del lliure pensament.

El problema, vist des d'un punt de vista filosòfic, no és cap altre que el de la manca de llibertat, com resulta obvi. Sartre va afirmar que l'ésser humà no pot estar predefinit, sinó que cadascú ha de buscar la seva pròpia definició. Si seguíssim això, es concebria cada persona fora de qualsevol grup, com un fenomen aïllat i irrepetible. Un dels filòsofs que més admiro és Henri Bergson, pensador profundament heraclitià, que va assenyalar la importància de reconèixer l'absoluta novetat en el present que habitem.

La nostra societat actual, purament sistemàtica, no pot evitar caure en l'ansietat per controlar la realitat. Per això necessita predefinir tots els rols i normes per a llocs de treball, i també idees preconcebudes de tots els col·lectius. No es pot pertànyer a un col·lectiu si no es combrega amb alguna de les seves màximes; en cas contrari, s'és un incoherent. El sistema té por de no comprendre, i per comprendre ha de preveure. No obstant això, la realitat escapa a les nostres definicions, conceptes tancats i previsions, perquè la realitat és nova.

Que rica seria la nostra vida i com d'aprenentatge estaria plena si fóssim capaços d'esperar allò inesperat! En lloc d'encasellar cada persona en un col·lectiu, obligant-la a complir amb la definició del que s'espera que sigui. Penso que, sota aquesta mentalitat ja instaurada, acabem anul·lant els nostres somnis personals i les idees trencadores que teníem per a aquell lloc, amb les quals s'esperava contribuir a la societat. Això pel que fa a un polític, com a qualsevol altre treball o càrrec en una organització. L'obediència de normes arbitràries i, repeteixo, relatives al canvi periòdic de mentalitat, provoca que s'assumeixi un personatge amb el qual es tapi la personalitat.

Potser, la resposta al malestar actual respecte al nostre sistema es troba simplement en el fet que és un sistema, i no que se'n necessiti un d'alternatiu. Que això no s'entengui com una crida a l'anarquia. Bergson va afirmar que els sistemes tenen un ordre que inspira confiança pel fet de ser conegut, però que allò que es considera caòtic no és més que un altre ordre que encara no s'ha comprès. Cal ser valent per imaginar allò que no es controla i endinsar-se en reflexions que no sabem on ens poden portar; en cas contrari, el problema no estarà en el fet que no canvi el nostre sistema actual, sinó que no evolucionarà el nostre pensament, i romandrà estèril.