Resulta complicat parlar del perdó perquè estem molt acostumats a penalitzar les faltes o els delictes, per tenir un cert control de l'ordre establert. Per això, sembla que el fet de perdonar trenca, d'una manera o altra, les normes habituals de la justícia, que necessita castigar el delicte. Tot això per explicar la gran complexitat que té el tema del perdó en el nostre món.

De fet, potser és que el perdó no és una actitud d'aquest món, sinó d'un altre món, perquè el perdó no és una cosa natural, sinó més aviat sobrenatural. En la vida pública hi ha dos nivells de gràcia: l’indult i l’amnistia. L'indult perdona el càstig però no el delicte. Mentre que l'amnistia perdona el delicte i el càstig: és com una mena de perdó que no funciona com un acte de justícia, sinó de generositat. Això sí, cal que sigui un acte net de prepotència i revestit de la humilitat suficient per reconèixer la part de culpa de cadascú en el conflicte de què es tracti.

L'antítesi del perdó és la venjança, que és tornar mal per mal, sovint, de forma desproporcionada. Per això la cultura hebrea va Imposar la llei del Talió, que deia: «Ull per ull, dent per dent». És a dir: calia que hi hagués proporcionalitat entre el mal rebut i el mal tornat. Quan ens situem en aquest context d'agressió i venjança, es produeix el pitjor: l'odi apareix inevitablement entre les parts en conflicte. Per això, veient els estralls que causa l'odi en les relacions humanes, la psicologia positiva reconeix el gran valor terapèutic i alliberador, que té el perdó en la persona humana. Sovint passa que les relacions interpersonals no són bones, perquè ens costa comprendre l'altre, no el valorem tenint en compte les seves circumstàncies, sinó  que ho fem amb els nostres propis paràmetres. D'aquesta manera fem una valoració esbiaixada de l’altre.

Comprendre l'altra persona, com comprendre el país o la cultura de l’altre, requereix una purificació prèvia dels prejudicis i dels estereotips. Això implica mirar l'altre amb la mateixa benvolença  com ens mirem a nosaltres mateixos. Però, en les relacions desiguals on hi ha un agressor i un agredit, per anar bé s'ha de produir una distensió recíproca. L'agressor ha de reconèixer la seva culpa, i d’aquesta manera suavitza la ferida de l'agredit i facilita el camí del perdó. A vegades veig una persona que va ser durament torturada en l'anterior règim que viu en el mateix barri que el seu torturador. La primera vegada que van coincidir es van reconèixer i es van saludar, mentre un deia: «yo cumplia órdenes»,  i l'altre responia: «eso ya pasó, te ofrezco mi amistad». Ara tots dos, ja jubilats, juguen junts a la petanca.