Quan adults i joves dialoguen sense màscares, des de la vulnerabilitat compartida.

Fa uns mesos, en una universitat de Mèxic, vaig viure una experiència intensa: un taller de diàleg entre 50 professors i 50 estudiants. El taller va durar dos dies, que van ser molt intensos. Al principi, tots es miraven amb recel. Els joves se sentien jutjats. Els professors, per la seva banda, acostumats a la càtedra, se sentien incòmodes de participar en un diàleg directe.

El primer que vam fer va ser crear un espai segur, amb regles compartides: escoltar sense jutjar, llibertat d'expressió, confidencialitat. Després vam demanar a cadascú que escrivís en una targeta la seva pregunta existencial: allò que realment els inquietava més profundament. Quan vaig llegir en veu alta aquestes preguntes, davant de tots, em van cridar l'atenció dues coses.

La primera: a molts adults els costava despullar-se del seu paper. Les seves preguntes solien referir-se a la funció educativa, sense arribar al jo més íntim: «Com puc transmetre certs valors?», o «Com ajudar-los a ser més resilients?». Els joves, en canvi, eren més directes, més connectats amb les seves emocions i les seves inquietuds profundes.

La segona cosa que em va cridar l'atenció és que, una vegada eliminades les preguntes més "professionals", les restants eren sorprenentment similars entre generacions: «Puc estimar per a sempre?», o «Soc suficient?», o fins i tot «Quin és el sentit de la meva vida?».

Aquesta sintonia va commoure tothom. Un noi va dir: «M'agradaria abraçar el públic: he descobert que els adults també tenen pors i preguntes, igual que nosaltres». A partir d'aquell moment, la desconfiança es va dissipar. Es va crear una nova solidaritat: tots es van sentir en el mateix vaixell.

D'aquesta experiència se'n desprenen dues lliçons per al diàleg amb els joves. Primera lliçó: es necessita un espai segur, on puguin expressar-se i ser escoltats sense por de ser jutjats. Això mai no es pot donar per fet.

Segona lliçó: els joves escolten els qui no es col·loquen en un esglaó superior, sinó que es mostren capaços de donar i també de rebre. Si senten que l'adult no pot enriquir-se amb ells, difícilment s'obriran de veritat. Sense una certa reciprocitat, el diàleg neix mort. O ni tan sols neix.

És cert el que deia Pau VI: avui dia no es necessiten tant mestres com testimonis. I només qui és testimoni pot ser realment mestre. Per a ser-ho, els adults hem de baixar de l'esglaó de la superioritat. Això no significa renunciar a les nostres conviccions, sinó reconèixer que no són absolutes. Significa, abans de tot, acceptar-nos vulnerables. Tots estem, sempre, en camí.