La carta d'una lectora a un diari conegut, publicada el 14 d'agost, expressa una enyorança habitual: què bonic era quan «aquí ens coneixíem tots!»

Dos dies abans, s'havien alineat els astres —no és una metàfora—, i l'eclipsi de sol havia congregat als balcons els veïns de la senyora, i va activar per un moment la màquina del temps. La promesa d'una meravella singular havia pressionat el botó i, per un instant, van tornar les converses pausades d'abans i l'intercanvi d'informació espontani, les opinions, els desencants, les alegries i els desitjos.

Després, va tornar el 2026, amb certa nostàlgia de quan el veïnatge era la xarxa social del dia a dia. Entre tots, es controlava l'accés i la circulació, es cuidava dels nens, s'organitzaven esdeveniments, es compartien salutacions festives, naixements i pesars, s'ajudava «en la prosperitat i en l'adversitat». No tot era color de rosa, és clar: com a tota convivència, hi havia dificultats.

I, tanmateix, si parlem de com ens agradaria viure als nostres barris i pobles, qui no preferiria sentir-se part d'una comunitat (amb tots els defectes que comporta) davant dels contactes escassos que avui mantenim amb els veïns sovint desconeguts? Fins i tot els qui mai van viure aquest passat probablement se sentiria més acompanyats per més i millors relacions humanes.

La nostàlgia —diuen els que en saben— no és només l'evocació d'un record grat: és una resposta d'adaptació psicològica que utilitza el passat per estabilitzar el sentit d'identitat al present. És una emoció agredolça que opera entre el consol d'haver viscut una cosa valuosa i el dol per la pèrdua. Quan el present es torna aclaparador o incert, la ment invoca moments significatius per recordar que som capaços d'estimar, ser estimats i connectar amb l'entorn.

L'assumpte és: què fer quan enyorem alguna cosa? La professora Svetlana Boym explica que, mentre la «nostàlgia restaurativa» pretén reconstruir el passat al present, amb el risc de negar la realitat i anhelar utopies retroactives, la «nostàlgia reflexiva» acepta que «el que va ser» és irrecuperable, fomenta l'empatia i l'autocomprensió i funciona com una brúixola: en recordar-nos quines experiències van atorgar sentit a la nostra vida en el passat i ens proporciona les certeses emocionals necessàries per encarar el futur.

La nostàlgia de quan «el barri era barri» ens pot impulsar a habitar espais i comunitats amb els valors que s'han consolidat en nosaltres.

Molts i complexos són els reptes de viure a les ciutats. També hi ha iniciatives encoratjadores. D'uns i d'altres en parlem al dossier d'aquest número.

Tot i les preocupacions que puguem advertir sobre això, creiem amb la urbanista Elena Granata —l'entrevistada—, que «un lloc habitat, on les persones se saluden i senten que formen part d'una comunitat, és molt més segur que un espai buit i controlat». Sens dubte, és una meta somiada. Podem, almenys, tenir-la al nostre horitzó.