El passat 8 de juny, el papa Lleó XIV es va convertir en el primer pontífex de la història a adreçar-se, des de la seva tribuna, als representants de la nació espanyola. Ni tan sols sant Joan Pau II, en les seves visites dels anys vuitanta i noranta, va arribar a trepitjar l'hemicicle del Congrés. Que això hagi succeït ara no és tan sols un fet protocol·lari: és també un senyal dels temps, i mereix ser llegit, sobretot, en allò que té de positiu.

El mateix papa va voler dissipar qualsevol ambigüitat des del primer moment: «Vinc davant de tots vostès com a Bisbe de Roma i Pastor de l'Església catòlica». No com un cap d'Estat que reclama un espai de poder, sinó com un pastor que s'apropa per servir. Aquesta distinció explica també per què un gest així pot donar-se avui sense reobrir velles ferides entre l'altar i el tron: l'Església, va recordar Lleó XIV, «camina amb la humanitat», comparteix les seves esperances i les seves ferides, i és precisament des d'aquesta consciència de servei —i no d'imposició— des d'on pot parlar amb llibertat als qui legislen, «respectant la missió pròpia de les institucions».

Vivim, sens dubte, una època de fragmentació: certeses que es dilueixen, vincles que s'afebleixen, un soroll constant que dificulta la trobada. Però és, alhora, un temps de recerca intensa de sentit. Potser sigui precisament aquesta doble condició —crisi i recerca al mateix temps— la que obre la porta perquè una paraula com aquesta trobi oïdes disposades a escoltar. Com més arrecia la dispersió, més es necessita —i més s'agraeix— una crida a la unitat.

I aquesta crida va ser el cor del discurs. El lema del pontificat de Lleó XIV, In Illo Uno Unum —«en Aquell que és u, som u»— no va ser una fórmula decorativa, sinó la clau de lectura de tot allò demés. Citant el propi lema de la Unió Europea, in varietate concordia, el papa va recordar que «la unitat veritable no uniforma, sinó que cohesiona en la diversitat», fent de les cultures i sensibilitats diverses «una ocasió d'enriquiment mutu». Poques frases podrien ressonar amb més força en una publicació que porta la unitat en el seu propi carisma.

D'aquí se'n desprèn també una invitació molt concreta per a la vida pública: tenir cura del llenguatge. Lleó XIV va demanar a qui exerceix responsabilitat pública el deure de «desarmar el llenguatge», recordant que «les paraules poden obrir camins o tancar-los». I va afegir una frase que mereix quedar gravada: «la fermesa no exigeix menyspreu; la discrepància no comporta humiliació». En el fons, és una proposta de convivència: que la legítima pluralitat de posicions no degeneri en desqualificació permanent de l'altre, sinó que sàpiga convertir-se, quan és possible, «en decisió compartida».

El papa va voler, a més, ancorar aquest missatge en la pròpia memòria històrica d'Espanya, presentada no com a motiu de divisió, sinó com a patrimoni comú. Va recordar com l'Escola de Salamanca, i de manera particular fra Francisco de Vitoria, va contribuir fa cinc-cents anys a establir les bases del dret internacional modern, en sostenir que «tot ésser humà ha de ser reconegut com a subjecte de drets i deures», fins i tot davant del poder o la força. Aquell anhel, va subratllar, «continua parlant també avui», recordant que cap majoria no pot passar per sobre d'allò que pertany a tothom.

Sobre aquesta base, el discurs va desplegar una visió de la dignitat humana que val «des de la seva concepció fins al seu ocàs natural», amb una atenció especial als més vulnerables, als malalts i als qui viuen lliurats a l'amor dels altres. Va demanar també que tota política migratòria parteixi de les persones concretes, oferint «vies segures i legals» i una acollida fidel a la seva dignitat, en lloc de limitar-se a gestionar fluxos. I, en el pla internacional, davant dels qui veuen en el rearmament gairebé l'única sortida en un món fràgil, va proposar un altre camí: una seguretat que «neix de la justícia, del diàleg pacient, del respecte al dret internacional» —més lent, sens dubte, però l'únic que de debò construeix—.

Hi va haver, també, un moment de profunda bellesa simbòlica. Lleó XIV es va fixar en un detall arquitectònic del propi Saló de Sessions: la claror que cau des del llucernari situat a la part alta de la sala. Aquella llum, va dir, recorda que també la política necessita reconèixer «una mesura que la precedeix i la supera». Una imatge senzilla, però que resumeix bé l'esperit de tota la intervenció: no imposar des de fora, sinó il·luminar des de dins.

El resultat va ser un dels aplaudiments més llargs i transversals que es recorden en aquell hemicicle. Més enllà de les lectures que cadascú vulgui fer, aquí resta un fet significatiu: una paraula que no buscava guanyar un bàndol, sinó tendir un pont, va ser capaç d'unir, almenys per un instant, els qui habitualment tan sols es miren des de la distància.

Potser aquest sigui, a tot estirar, el fruit més propi d'un carisma com el que anima aquestes pàgines: creure que la unitat, lluny de ser una utopia ingènua, continua sent la notícia més necessària —i més realista— per al nostre temps.