Déu, Al·là, Jahvè… com vulguem anomenar-lo, en la seva essència absoluta, no hauria de ser invocat per justificar la barbàrie, la destrucció, les guerres.

Som nosaltres els homes, petits dimonis de vegades, tan sols déus en bells instants, amb la nostra ambició, maldat i ignomínia, els únics responsables.

Ens terroritzen les imatges que des de fa un temps ens estem acostumant a veure cada cop més a prop. Ens deixa estupefactes veure com els que dominen el món, els que governen en alguns països —per sort no en tots— utilitzen el poder per legitimar la bogeria demencial dels míssils i drones, de les bombes tan modernes, però sempre destructives, mai netes. El mateix acaben amb un quarter militar, un dipòsit de gas, que amb una escola de nenes. No discriminen. Tots podem ser víctimes, encara que sigui dels danys col·laterals —el llenguatge és el que té, que per a tot troba resposta—.

Manegen a la lleugera el concepte de justícia. Quan parlen de venjança justa haurien de dir odi recíproc. Quan utilitzen arguments com ara atacs preventius, o allò de si tu em mates una vegada, jo et mato dues vegades, només aspiren a premis mentre fan els seus diabòlics jocs bèl·lics.

I, tanmateix, mentre el món es dessagna en un conflicte universal que ja és etern, perquè no importa que no sigui continu, sinó que es va fent a bocins com deia el recordat papa Francesc, encara queda un raig d'esperança en el somriure dels més petits. Enmig de tota aquesta voràgine que ens pertorba a tots, que no ens pot deixar indiferents, la nostra néta, i en ella simbolitzem tota la infància innocent, en les ànimes pures i tendres de la qual la maldat no ha tingut temps d'instal·lar-se, ha complert, de la vida, de la seva i així molts com ella que van néixer enmig d'aquest caos, el seu primer any d'existència.

Quin futur els espera? No podem saber-ho, pot semblar-nos fosc. Hi ha qui parla ja d'una tercera guerra mundial. Déu, sí, de nou acudim a ell en el seu infinit Amor, no ho permeti. Seria l'apocalipsi del qual ens parlen els llibres sagrats, no tan sols una construcció literària de significat transcendent, sinó un advertiment seriós.

Quin món volem deixar-los com a herència? Doncs malgrat totes les ferides de la guerra, de la natura maltractada, en el nostre petit «micromón» tenim l'oportunitat de fer alguna cosa. Mirant-los a ells, als nens, podem lluitar per un món més unit i més fraternal.

I, sobretot, no, no en el seu nom. Pau, això sí, pau a la terra.