Aquest any, i amb la tardor tan tardana, o més aviat inexistent, que hem tingut al sud, i com ja fa algunes setmanes comentaven en un altre article els meus companys, teníem la sensació de seguir vivint en un estiu etern. Dies de màniga curta en ple novembre, nits que no conviden a treure l'edredó i una sensació constant que el calendari va per una banda i el clima per una altra. Potser el canvi climàtic i els seus efectes? Potser aquest canvi progressiu del clima que es va produint silenciosament al llarg dels anys? No tinc clar quin és el motiu exacte, però sí que tinc clar que no estem preparats psicològicament per a això. Ens costa assimilar que allò "normal" ja no és el que era, i que el que abans ens sorprenia ara comença a convertir-se en costum.

D'altra banda, i completament a contra corrent del clima, hi ha les "temporades" a les botigues, que canvien segons el seu calendari fixat i no segons la realitat que vivim. I és aquí on apareix aquesta desconnexió absurda: si se'm trenquen les xancletes al setembre, he d'esperar a l'abril de l'any vinent per trobar-ne unes de noves? Algú vol comprar un abric o un jersei amb gairebé 40° a l'ombra? Les grans multinacionals segueixen un cicle fix que ja no encaixa amb la vida real, com si el planeta no els hagués avisat prou vegades que els seus ritmes ja no coincideixen amb els nostres, però tot sigui per consumir.

I si parlem de consumisme, no podem evitar pensar en el Nadal: aquesta època que, cada any, comença abans. Llums, enllumenats, decoració, nadales en bucle... Tot enfocat a recordar-nos o a empènyer-nos cap al que sembla ser "l'important" d'aquestes dates: comprar, comprar i comprar.

Fent una cerca ràpida, i amb l'ajuda de la nostra amiga la IA, a la meva ciutat, en els darrers 15 anys l'enllumenat nadalenc s'ha avançat uns 10 dies, que podríem resumir com a deu dies més d'estímuls per gastar. I això sense comptar que les botigues ja portaven plenes d'elfs, Pares Noel i neu falsa unes setmanes, abans fins i tot que puguem guardar la roba d'estiu.

Tot això, l'alteració del clima i l'avançament constant del Nadal, em fa pensar que potser d'aquí a uns anys acabarem inaugurant el Nadal des de la piscina, amb un tortell flotant en un matalàs inflable. I encara que la imatge pugui resultar còmica, també fa una mica de vertigen.

Perquè al final, entre tant clima que no quadra i tanta compra anticipada, correm el risc d'oblidar l'essencial d'aquestes dates. No oblidem què celebrem, que poc té a veure amb llums encesos al novembre ni amb cues infinites als centres comercials. El Nadal, almenys el meu, se sosté en coses petites: una taula compartida, una trucada a temps, una tarda sense pressa, un gest amable. Tot allò que no es compra.

Així que, enmig del soroll, de la calor inesperada i dels aparadors que ens criden que comprem, fem l'esforç conscient de tornar al que de debò importa. Perquè el Nadal no hauria de començar quan s'encenen els llums, sinó quan encenem una mica de calma a la nostra vida, perquè així renaixi un any més l'Amor entre nosaltres.