Ja ha passat un mes des de la clausura de les Olimpíades de París i encara sento comentaris a la ràdio, la televisió o a les converses mentre em prenc una cervesa a la terrassa d'un bar. Diuen de tot, però en general són laments pel fet que Espanya no ha aconseguit les 22 medalles que va obtenir a Barcelona 92, posicionant-se així en el 6è lloc del medaller. I és veritat. No obstant això, n'hi ha prou amb un cop d'ull als diversos medallers de 1992 a 2004 per veure que l'esport espanyol obté entre 12 i 22 medalles en les Olimpíades, amb una mitjana de 18 (just la xifra d'aquesta vegada) i la seva posició en el medaller oscil·la entre el 6è (a Barcelona) i el 23è (en 2020) lloc. Llavors, si a París han estat 18 medalles i un 15è lloc, per què tantes lamentacions?

Barcelona 92, certament, va ser una embranzida decisiva per a l'olimpisme espanyol. Fins a aquest any la participació en els jocs dels esports havia estat més aviat magre, amb un màxim de 6 medalles el 1980 i un lloc en el medaller sempre per sota del 20è lloc. Per a la cita del 92 es va crear a la fi de 1997 el “Programa ADO” (Associació d'esports olímpics) amb l'objectiu d'oferir als atletes espanyols els mitjans i els recursos necessaris per a obtenir bons resultats en els Jocs Olímpics de Barcelona. L'èxit d'aquest programa va ser enorme: les medalles aconseguides fins a Seül 1988 (entre jocs d'estiu i d'hivern) havien estat 27. Des de llavors s'ha sextuplicat la quantitat: 162, inclòs París 2024. Per tant, tot èxit esportiu requereix suport, sobretot econòmic.

Pensant en el suport als atletes i esportistes, em ve al cap fins a quin punt ens pot distreure la llista de les medalles olímpiques. Diria que és una madeixa, una troca, de desigualtats. No té el mateix suport un atleta dels Estats Units (primer en el medaller) que un de Zàmbia (últim en el medaller). A més, no tenen el mateix significat una medalla reeixida pels atletes que competeixen individualment que una conquistada per un equip; la competició és molt diferent. I què podem dir de la diferència entre un or, una plata i un bronze. Moltes vegades a les competicions atlètiques és gairebé imperceptible, fins al punt d'haver de recórrer a la fotofinish per a decidir el guanyador. Aquesta vegada he vist les finals d'algunes carreres en les quals la diferència entre el primer i l'últim era petitíssima. Però en el podi només hi ha lloc per a tres atletes. Per tot això, no entenc el criteri d'elaborar una llista de medalles segons el seu color i no sobre el total. I, quant a l'opció de participar en els jocs sota una bandera o una altra, millor que no en parlem…

Faré un exercici de “matematicafició” sobre els països (banderes) que han obtingut deu o més medalles a París. Són 22. Com és habitual, en primer lloc, Estats Units. La seva població* supera els 341 milions de persones, és a dir una gran “pedrera” en la qual conrear atletes i esportistes i també una bona font de finançament (pública i privada) per a secundar-los. Si aquesta “pedrera” ha tingut 126 medalles, quantes n'haurien d'obtenir altres “pedreres” similars però menys poblades? El resultat és sorprenent. Austràlia quedaria en primer lloc. Als seus 27 milions d'habitants els correspondrien 10 medalles, però a París n'han obtingut 53. Això vol dir que l'esport australià té més suport? Potser sí. Li segueixen França, Gran Bretanya, Països Baixos, Itàlia… fins a dotze països que cuidarien millor que els Estats Units el seu esport. Després, al mateix nivell que Estats Units, hi hauria Japó, Espanya i Uzbekistan. I per sota d'aquest estàndard se situen altres sis països que no han aconseguit el nivell possible tenint en compte la seva massa de població, probablement perquè no tenen tants recursos. És curiós el cas de la Xina: a una “pedrera” de més de 1.400 milions d'habitants li correspondrien més de 500 medalles! Ja he dit que això era un exercici de “matematicaficció”.

No obstant això, el medaller olímpic sí que és objectiu en una cosa: a la primera edició (1886) hi van participar només 11 països; l'any 1920 ja en van ser el doble, 22; i el 1960 de nou el doble, 44. A Barcelona 92 eren 65 i a París s'ha arribat a 91. L'olimpisme que va somiar el baró De Coubertin va fent camí.

 

*) Dades de població consultats en el lloc https://countrymeters.info/ sobre informacions del Departament d'Assumptes Econòmics t Socials de Nacions Unides.