L'última de les tres activitats abans esmentades va ser la trobada amb els membres del Parlament espanyol al Congrés dels Diputats , obert per Francina Armengol, la seva presidenta.

Després de les salutacions a les autoritats i l'audiència i l'agraïment per la invitació oficial per ser rebut al Congrés dels Diputats, es va presentar com a «Bisbe de Roma i Pastor de l'Església catòlica, conscient que la missió confiada al Successor de l'apòstol Pere com a principi i fonament d'unitat dels Bisbes i dels fidels col·loca la Santa Seu, de manera peculiar, en diàleg amb els pobles i amb els Estats».

Va afegir que la seva intenció era manifestar la «proximitat envers Espanya, en el marc de la cooperació mútua», i oferir una paraula «des del servei a la persona humana (…) respectant la missió pròpia de les institucions i la legítima responsabilitat d'aquells que han rebut el mandat de legislar». Reconeixent «“l'autonomia de les realitats terrenals” i “la distinció entre comunitat eclesial i comunitat política”; i, precisament des d'aquesta consciència, aporta una reflexió nascuda del desig de servir el bé comú i de recordar allò que fa veritablement humana la convivència».

Va recordar que l'hemicicle on eren donava «forma jurídica a la convivència social», on «les diferències s'escolten, s'ordenen i, quan és possible, es converteixen en decisió compartida. Per això, més enllà de la legítima diversitat de posicions, tota tasca legislativa acaba trobant-se amb una pregunta decisiva: quina concepció de la persona humana inspira les lleis i quin tipus de societat construeixen aquestes lleis».

Va subratllar l'experiència adquirida al llarg de la història que ha fet que la seva «identitat geogràfica i política s'ha[gi] anat entreteixint amb una història en què la fe i la raó, l'art i el dret, la tradició i el pensament ha[gi]n sabut trobar-se fecundament (…) una herència que ha donat forma a una manera de viure la llibertat, practicar la justícia i ordenar la vida comuna».

Citant Cervantes, Teresa d'Àvila i Unamuno va reconèixer que «Espanya ha sabut mirar l'ésser humà com una cosa més que una peça de l'ordre social, econòmic o polític: l'ha reconegut com a criatura oberta a la veritat, dotada de llibertat i moguda per una set d'eternitat que cap realitat temporal no aconsegueix extingir; en una paraula, com algú la dignitat del qual precedeix tota utilitat i al servei del qual està subjecta l'acció legislativa».

Va subratllar que sota el regnat d'Isabel i Ferran, les estàtues dels quals presideixen l'hemicicle, «Espanya va quedar situada davant responsabilitats històriques d'abast universal». La Universitat de Salamanca va acollir una Escola de pensament en què «fa cinc-cents anys, quan s'obrien mons nous i possibilitats immenses en les relacions entre els pobles, alguns mestres van comprendre que la raó no podia ser invocada per revestir de legitimitat allò que la força o l'interès presentaven com a convenient. Van introduir així en el discerniment històric la pregunta pel valor irreductible de tot ésser humà i els límits morals del poder», contribuint a «formar una consciència jurídica i moral capaç de recordar que l'autoritat porta sempre amb si una responsabilitat i que tot ésser humà ha de ser reconegut com a subjecte de drets i deures. Aquest anhel continua parlant també avui: que la dignitat, la justícia i el bé comú siguin la mesura de les relacions socials, tant a nivell nacional com a nivell internacional».

Va assenyalar que, tanmateix, «avui, els mons nous que s'obren davant nostre ja no es dibuixen als mapes: es despleguen en la tècnica, en l'economia, en la biomedicina i en l'univers digital, on el poder humà arriba a àmbits cada vegada més delicats de la vida personal i social. (…) La tecnologia en si mateixa no és neutral perquè pren el rostre de qui la concep, la finança, la regula i la utilitza: el nostre discerniment ha de centrar-se en quin lloc ocupa la persona humana en les nostres decisions, i com es plantegen avui, d'una manera nova, la dignitat del treball, la solidaritat, la política social i el bé comú».

Una «societat autènticament justa s'edifica sobre el reconeixement de la dignitat inviolable de la persona humana. Pertany a tot ésser humà pel fet mateix d'existir, i per això ha d'orientar tot ordenament jurídic positiu. Quan aquesta convicció roman viva, el dret es converteix en empara de tots i en garantia davant la imposició d'interessos i agendes particulars».

I va alertar de les amenaces de la «cultura del rebuig», en què els més vulnerables, els éssers humans no nascuts, els ancians, els malalts, aquells que pateixen en silenci o que depenen de la cura d'altres persones són «les primeres víctimes i la llei perd el seu significat més profund: servir i protegir cada persona». «La defensa de la vida humana no és una qüestió parcial ni un interès confessional: és una fita de civilització».

Continua advertint que perdre de vista que el bé comú ha de ser l'objecte de l'acció pública, fa que aquesta corri «el risc de fragmentar-se en interessos parcials, incapaços de custodiar allò que pertany a tothom».

I, en aquest sentit, enumera alguns elements fràgils de la realitat actual: la família, «primera escola» de convivència; el «dret primari i inalienable de triar el tipus d'educació i de formació, en coherència amb les pròpies conviccions morals, culturals i religioses»; el drama migratori —d'emigrants i refugiats—, en què es vulnera el principi universal de dignitat de l'ésser humà, tant per les raons que generen la fugida, inclòs el tràfic de persones, com per la resposta dels països que afronten l'acollida i que és de tal envergadura que requereix una resposta internacional coordinada; la profunda crisi espiritual i cultural, que es manifesta en múltiples formes de violència, polarització i desconfiança recíproca; els conflictes bèl·lics que afecten dos terços dels països del món; l'ús de la IA i les noves tecnologies al servei de l'àmbit militar…

I conclou afirmant que «la veritable seguretat neix de la justícia, del diàleg pacient, del respecte al dret internacional i d'una política capaç de posar la vida dels pobles per damunt dels interessos que es beneficien de la guerra (…) i d'una vigilància ètica rigorosa, perquè les decisions sobre la vida i la mort mai no siguin descarregades sobre automatismes ni sostretes a la responsabilitat moral de la persona humana. (…) La comunitat internacional està cridada a redescobrir el valor indispensable del diàleg com a camí pacient cap a acords justos i duradors, fonamentats en el respecte als tractats, en la transparència de l'acció diplomàtica i en la voluntat sincera d'avantposar la pau al recurs a la força. D'aquí neixen la confiança i l'esperança».

A manera de reflexió prèvia al seu epíleg, Lleó XIV cita el lema de la Unió Europea, In varietate concordia, «la unitat veritable no uniforma, sinó que cohesiona en la diversitat, fent de les cultures, sensibilitats i tradicions una ocasió d'enriquiment mutu».

I, una vegada més, insisteix que «dins de les pròpies societats és urgent construir una cultura de la reciprocitat. La pluralitat política no hauria de degenerar en desqualificació permanent de l'adversari. En una convivència madura, fins i tot el conflicte pot convertir-se en camí cap a la pau, quan les diferències es deixen mitigar per l'escolta i s'ordenen al reconeixement de les necessitats, els anhels i les capacitats de tots». La pau no és només «una realitat política o institucional. Neix en la consciència, s'instaura i es protegeix també a través del llenguatge. Les paraules poden obrir camins o tancar-los; poden il·luminar la realitat o deformar-la fins a fer impossible la trobada. Aquells que exerceixen una responsabilitat pública tenen, per això, una especial obligació de custodiar la paraula per «desarmar el llenguatge». La fermesa no exigeix menyspreu; la discrepància no comporta humiliació. (…) D'aquest respecte envers l'altre neix també el deure de custodiar l'espai on maduren les seves conviccions, la seva consciència i la seva relació amb Déu. L'atenció a aquest àmbit interior permet comprendre millor una qüestió decisiva per a tota societat veritablement democràtica: la llibertat de pensament, de consciència i de religió, dret fonamental que tutela l'àmbit més íntim de les persones. La llibertat sobre la qual s'edifica l'Estat contemporani, si és autèntica, reconeix la dimensió religiosa de l'ésser humà, la respecta i la tutela jurídicament; i evita que algú hagi de renunciar a contribuir a la societat en què viu a causa de la seva fe».

I, com a epíleg, va assenyalar que, sense confondre allò jurídic amb la moral, «convé recordar també que la llibertat necessita una comprensió plena de si mateixa. Ser lliure no significa únicament estar lliure de coaccions o disposar de moltes possibilitats d'elecció; significa poder reconèixer el bé i adherir-s'hi responsablement. (…) La fe no pretén imposar-se mitjançant privilegis ni coercions; tanmateix, tampoc no pot ser relegada al silenci com si fos irrellevant per a la vida pública.

Que, coneixedors de la història, sense confondre l'ordre polític amb el religiós, aquests signes [que adornen aquesta Cambra] conviden a reconèixer que la llibertat moderna ha estat preparada també per una llarga educació de la consciència, profundament marcada per la tradició cristiana. En aquesta escola interior, els pobles van aprendre que el dret ha de servir el bé, que la justícia posa límits a la força, que el poder necessita legitimitat, que els pobres pertanyen plenament a la comunitat, que l'estranger ha de ser acollit conforme a la seva dignitat i que la vida humana mai no pot ser tractada com a mercaderia».

Una llei no assoleix la seva veritable grandesa pel simple fet d'haver estat formalment aprovada; l'assoleix quan, a més de ser vàlida en la seva forma, pot comparèixer davant la dignitat de la persona i sortir d'aquest examen sense avergonyir-se.

Us convido, doncs, a alçar la mirada: no per allunyar-vos de la realitat, sinó per recordar que tota decisió de les autoritats públiques toca persones de carn i ossos, especialment aquelles que tenen menys força per fer-se sentir. Perquè l'altura de mires consisteix precisament a mirar amb més profunditat allò que hi ha en joc en cada decisió pública. Per això, juntament amb les respostes tècniques i les reformes legals, cal també una renovació moral».

Es podria dir més alt, però no més clar. Prevost va triar el càlid xiuxiueig.

Gairebé la totalitat dels senyors diputats i de les persones convidades, dempeus, van aplaudir calorosament durant més de set minuts la intervenció de Lleó XIV.