Sobre un matalàs a unes portalades cada dia hi passas un dels molts «sense sostre» de la nostra ciutat. Al costat hi té un carro ple de les seves pertinences i cada dia que passo pel seu costat aixeca la mà per saludar-me, salutació que corresponc. Un dia que plovia força, en passar per davant de la seva portalada, m’invita a refugiar-me, em treu una cadira plegable del carro, em diu que hi segui una estona fins que pari de ploure. Em diu que la gent no té ganes de parlar, i és veritat. Ens diem els noms i els nostres orígens. Ara ja ens coneixem més. Ara podré saludar-lo pel seu nom. I em diu una cosa que em sorprèn: treu una bossa per si vull menjar uns croissants, que són els excedents d’un forn que hi ha al costat. Mentre menjava, trec la mà per veure si parava de ploure, i una senyora que passava, em posa una moneda a la mà.

T’adones que al món també hi ha molta bondat. És menys visible i menys noticiable que l’enfrontament i la violència. La bondat no fa soroll, però sempre està al costat del que més ho necessita. Això contrasta amb l’exclusió residencial de la gent sense recursos, on el sector immobiliari no mira la necessitat de les persones, sinó el benefici i els guanys.

La carència d’habitatge més visible és la de les persones que dormen al carrer, però després n’hi ha d’altres en condicions menys extremes, en pisos d’acollida temporal, compartint espai amb persones desconegudes, sense disposar de la necessària intimitat i de l’espai suficient, especialment quan hi ha menors.

Un altre col·lectiu que pateix la manca d’habitatge són els immigrants. Quan busquen un lloguer se’ls demana que tinguin un contracte de treball d’un any com a mínim, cosa que és impossible per a persones que acaben d’arribar i no disposen de suport social que els permeti complir les garanties que demanen els propietaris. Això fa que la seva mobilitat sigui molt elevada, amb els efectes negatius que té de cara a l’arrelament i a la integració social.

Veiem com l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, i l’article 47 de la Constitució Espanyola, reconeixen el dret a un habitatge digne, però aquesta proposta està lluny de la realitat. Malgrat que es disposa d’una normativa potent i completa, se segueix produint una vulneració del dret a l’habitatge; això indica que existeix una disfunció entre la norma i la seva aplicació, cosa que caldria solucionar amb polítiques públiques que considerin central el dret a l’habitatge.