Els cicles de la natura han tingut i tenen el seu reflex en l'art. Per esbossar només alguns exemples, en la pintura “La primavera” de Botticelli es mostra una gran varietat de tipus de flors que ens embolcallen en el renaixement de la vida. I la imatge més eloqüent per reflectir el pas del temps en la natura ens la regalen els paisatges dels pintors impressionistes, que mitjançant el color, reflecteixen els canvis de llum, de tonalitats i fins i tot d'emocions que provoquen en l'ésser humà els jocs recurrents de la vida. Si pensem en la música, l'amable obra “Les quatre estacions” del músic barroc Antonio Vivaldi, a través de quatre concerts, és capaç de descriure l'impacte que generen cadascuna de les etapes naturals de l'any. Una obra que contrasta amb el ballet “La consagració de la primavera” escrita per Stravinsky per a la companyia Ballets Russos de Serguei Diàguilev, que amb la seva explosió rítmica i de tonalitats juntament amb els moviments innovadors de la coreografia, creada per Nijinsky, van provocar en l'audiència del mateix dia de la seva estrena sensació i neguit. Pel que fa a la poesia, com no fixar-nos en l'home bo que va saber assimilar les manifestacions més insignificants de la natura als sentiments més profunds de l'ésser humà: Antonio Machado. I si no, què són els seus versos del poema dedicat a l'om vell, que “fés per el llamp i podrit per la meitat, amb les pluges d'abril i el sol de maig, algunes fulles noves li han sortit”, que identifica amb el seu dolor i la seva esperança en el transcurs de la malaltia de la seva esposa Leonor: “El meu cor espera també, cap a la llum i cap a la vida, un altre miracle de la primavera”.

I tot això perquè hem tornat a passar un full en el calendari i la tardor ha entrat a les nostres vides. Una estampa pròpia d'aquest moment és la dels escolars recollint fulles seques al parc. És també l'ocasió propícia de passejades pels parcs i pel camp, temperats ja els rigors de l'estiu, que caduc i passatger, afortunadament va quedar enrere. Moments de trobar-se amb un mateix, de meditar, mentre una suau brisa ens acaricia o un tènue plugim ens dóna aquest to de bella tristesa no menyspreada, ja que només qui la pateix pot gaudir dels moments d'alegria.

Però, malauradament, el neguit ens envaeix perquè per l'acció humana i el canvi climàtic, no podem negar-ho, la tardor, la vida, ja no són el mateix. Paraules noves apareixen com càncers que devoren les cèl·lules de la natura, les terribles danas (encara el record del 2024 a València és molt fort); els incendis forestals que van arrasar els nostres camps i serres, la contaminació de les aigües i de l'aire.

Intentem posar de la nostra part perquè, amb petits gestos, el nostre impacte en el medi ambient no sigui perjudicial, i pensem en aquests dies de novembre, ara tan serens i quan ja comença a notar-se el fred, com un repte propici per ser i estar, per intentar posar en ordre les idees mentre crema la llenya en el silenci de les cases, dies de reunions familiars que ja anuncien el proper Nadal. Crepita la fusta en el foc, alguna cosa bulla en nosaltres, les ànsies d'un any nou tan proper, la necessitat de viure aquest moment, una lleugera sensació de pau.

En aquest llarg caminar de la nostra vida, el nostre tren s'atura un moment a descansar, a engreixar els rails una mica vells per l'inevitable pas del temps; un canvi d'agulles, com un bon ferroviari, s'imposa. Tardor com a expressió de maduresa adulta, de recollir les fulles que cauen de l'arbre, els pobles i ciutats, els paisatges que han passat ràpid, com de pressa va la nostra locomotora, cor que no es cansa de bategar, lleugers d'equipatge com el poeta, en espera de l'etern que encara ha d'arribar.