En una societat accelerada, on l'educació sembla centrar-se cada vegada més en normes, resultats i rendiment, existeix un llenguatge senzill que mai no perd el seu valor: és l'afecte.

Una abraçada, un petó o una carícia poden semblar gestos petits, però en realitat són un dels pilars del desenvolupament emocional dels infants i adolescents.

Des del mateix moment en què naixem, juntament amb les nostres necessitats biològiques, d'aliment i de protecció, n'apareix una altra d'igualment profunda: la necessitat del contacte humà. El nadó busca el cos de la seva mare, la seva veu, la seva olor. Aquest vincle primari, que la psicologia anomena aferrament, se situa a la frontera entre el biològic i l'emocional. No és tan sols una necessitat física: és una necessitat afectiva que ens acompanya durant tota la vida.

Un dels experiments més coneguts sobre aquesta qüestió és el que va dur a terme el psicòleg nord-americà Harry Harlow durant la dècada de 1950. Harlow va separar cries de mico, acabades de néixer, de les seves mares i els va oferir dues substitutes: una estructura amb forma de mico, feta de filferro, que proporcionava llet, i una altra que estava coberta de peluix, un material suau i càlid, però sense aliment.

El resultat va ser revelador. Les cries passaven la major part del temps abraçades a la mare de peluix i tan sols s'acostaven a la de filferro quan tenien gana. L'experiment va confirmar una cosa essencial: el contacte afectiu és tan necessari com l'aliment.

Aquesta descoberta no es limita als primers mesos de vida. Al llarg de la infància i l'adolescència, les manifestacions físiques d'afecte continuen sent fonamentals per al desenvolupament psicològic.

Una abraçada o un petó sincer transmeten molt més que qualsevol altre gest físic. En aquell instant li diem al fill, sense paraules: «t'estimo, t'accepto, et valoro, soc amb tu».

En una societat on les crítiques, les presses i les exigències abunden, aquests missatges emocionals es converteixen en veritables pilars de la seguretat interior.

Les abraçades, com a mostres d'afecte, generen seguretat i protecció, reforcen l'autoestima, afavoreixen l'alegria, redueixen l'estrès, produeixen calma emocional i enforteixen el vincle familiar.

Una abraçada és una forma silenciosa, però poderosa, de reafirmar la unió entre pares i fills.

És cert que molts adolescents, en el seu procés natural de recerca d'autonomia, poden mostrar una certa resistència a les manifestacions públiques d'afecte. La clau és respectar el moment, la sensibilitat i l'espai del fill, sense renunciar a manifestar l'estimació.

En moltes famílies s'estalvia en gestos afectius i, en canvi, abunden les crítiques, els retrets o les correccions. Potser ha arribat el moment d'invertir aquest equilibri.

Potser l'educació, en la seva essència més profunda, no és altra cosa que ajudar els nostres fills a créixer amb fermesa, sí, però també amb proximitat, tendresa i afecte.

«Cada vegada que abracem algú amb gust, guanyem un dia de vida». Paulo Coelho (1947) Escriptor brasiler

Ángel Crespo Ortega és Orientador i Pedagog, amb un enfocament centrat en la persona. www.orientadorangelcrespo.es