Són moltes les notícies que, en els darrers temps, omplen els nostres telediaris i que mostren el descontentament social davant la realitat que ens envolta: l’acampada a la Puerta del Sol pel dret a l’habitatge, la vaga docent, les manifestacions per la situació a Ceuta i un llarg etcètera. Fins i tot algunes d’elles, que van començar amb il·lusió i bona fe, s’han portat a l’extrem i han acabat en aldarulls i danys innecessaris, com les protestes dels estudiants a França.

Tota aquesta realitat ens porta a reflexionar sobre les diferents maneres de manifestar la nostra disconformitat. Perquè expressar el nostre descontentament, reivindicar els nostres drets o lluitar per allò en què creiem no hauria d’implicar fer mal als altres. A vegades sembla que, perquè se’ns escolti, hem d’imposar la nostra idea a la de l’altre, fins i tot perjudicar-lo. I no hauria de ser així.

El fons d’una reivindicació pot ser necessari, però la manera com la defensem també importa. De què serveix lluitar per construir una societat més justa si, pel camí, oblidem el respecte envers els qui la formem?

Alhora, la nostra societat es troba cada cop més polaritzada i menys disposada a parlar i, sobretot, a escoltar. Són nombrosos els comentaris que he sentit darrerament d’amics i familiars que prefereixen evitar determinats temes per no discutir i acabar enfadats. Famílies que han vetat certs afers en les seves converses, grups d’amics que decideixen no parlar de política, d’habitatge o de qualsevol altra qüestió que els preocupi, per la disparitat d’opinions.

Em resulta molt trist que no siguem capaços de veure la riquesa que pot haver-hi en el pensament de l’altre, per molt diferent que sigui del nostre. Perquè potser hi ha alguna cosa de veritat en les seves paraules, alguna cosa que ens pot aportar llum, fer-nos qüestionar les nostres pròpies idees o mostrar-nos una realitat que no havíem estat capaços de veure. I potser, precisament aquí, en aquesta trobada, en aquest diàleg entre diferents maneres d’entendre el món, hi ha part de la solució.

Hem confós escoltar amb donar la raó i discrepar amb enfrontar-nos. També hem arribat a confondre, de vegades, defensar les nostres idees amb atacar les dels altres sense deixar espai al debat. No obstant això, escoltar no significa renunciar a les nostres conviccions, de la mateixa manera que defensar-les no hauria d’implicar desqualificar qui no les comparteix. Podem mantenir-nos ferms en allò que pensem i, alhora, deixar una porta oberta a la possibilitat que algú ens faci canviar d’opinió. No és aquesta una de les maneres més boniques de créixer?

Ens queixem dels nostres polítics, dels qui, massa sovint, semblen més preocupats per defensar els seus propis interessos que per assolir punts de trobada. Però aquest problema no es queda a les institucions, sinó que es trasllada directament a la societat: una societat crispada, enfrontada, que té por de parlar i que, a poc a poc, deixa d’escoltar-se.

I és precisament ara quan més necessitem el contrari. Necessitem una revolució conjunta, una revolució que no neixi de l’enfrontament, sinó de l’amor. Una que no busqui vèncer qui pensa diferent, sinó comprendre’l. Que escolti, que construeixi ponts i que treballi per un món més unit i més just, en què càpiguem tots, independentment dels nostres ideals.

Tant de bo perdem la por de dir el que pensem i de mostrar-nos tal com som, sense témer que ens jutgin. Que aprenguem a parlar amb assertivitat, a escoltar amb humilitat i a discrepar amb afecte. Que siguem capaços de construir relacions en què no calgui pensar igual per sentir-nos estimats i respectats.

Perquè potser el veritable perill no sigui que pensem diferent, sinó que arribi un dia en què deixem de voler entendre’ns.

I tant de bo no deixem mai d’intentar-ho.