El 20% dels països més rics del món són avui dia 30 vegades més rics que el 20% més pobre. Per què hi ha països són rics i països pobres? Aquesta pregunta, tan simple i carregada de curiositat infantil, és una de les més rellevants en el camp de l'economia.

Tradicionalment, la majoria dels economistes que estudiaven el creixement econòmic assenyalaven el paper determinant de l'acumulació de factors de producció, com el treball, el capital i la tecnologia. La teoria indicava que com més gran fos la quantitat (o l'estoc) de capital per treballador i més eficient el seu ús, més pròsper seria un país. No obstant això, aquesta explicació no resolia completament una qüestió fonamental: per què alguns països acumulaven més d'aquests factors que altres?

Els guanyadors d'aquest any del Premi Sveriges Riksbank de Ciències Econòmiques en Memòria d'Alfred Nobel, comunament conegut com el Premi Nobel d'Economia, afirmen que la resposta a aquesta pregunta radica en la “qualitat” de les institucions.

Alguns economistes havien apuntat a factors geogràfics, com la disponibilitat de recursos naturals, que podrien determinar el potencial econòmic d'un país. Altres s'enfocaven en factors culturals, seguint la tradició de Max Weber, qui va assenyalar que l'aparició de l'ètica protestant va contribuir notablement a promoure la Revolució Industrial.

No obstant això, el cas de la ciutat de Nogales, dividida per la frontera entre Mèxic i els Estats Units, posa en qüestió aquestes teories. El costat estatunidenc de Nogales és significativament més ric que la seva contrapart mexicana, malgrat compartir la mateixa geografia i cultura. Això ressalta la importància de les institucions econòmiques i polítiques en la determinació de la prosperitat.

L'any 2001, els tres guardonats van publicar un article que examinava la colonització europea a diferents regions del món. La seva conclusió va ser contundent: les institucions, enteses com a normes creades pels éssers humans per a estructurar les nostres interaccions, establertes durant la colonització, han tingut un impacte durador en el desenvolupament econòmic dels països afectats.

La qüestió crucial és, llavors, quines institucions van permetre el gran augment en la prosperitat dels Estats Units? En la seva recerca, els economistes van proposar una distinció entre dos tipus d'institucions: "inclusives" i "extractives". Les institucions inclusives, que promouen la participació econòmica i política de la majoria, fomenten la innovació i el creixement a llarg termini. Per contra, les institucions extractives concentren el poder i els recursos en mans d'una elit, frenant el desenvolupament econòmic.

Segons aquests autors, quan a una societat li falten institucions inclusives, o només les genera de manera incompleta, hi escassegen els incentius per a la innovació tecnològica, la qual cosa anunciarà un horitzó d'estancament. Aquest enfocament té, a més, conseqüències molt interessants, en situar qüestions com la rendició de comptes, l'excés de normes, la transparència o l'administració pública bona i eficaç al centre de l'escenari econòmic.
El Nobel també reconeix l'obertura multidisciplinària dels guardonats, ja que han col·laborat amb altres científics socials, com historiadors, politòlegs o sociòlegs, en les seves línies de recerca.

Encara que el treball d'Acemoglu, Johnson i Robinson no ha donat una resposta definitiva sobre per què alguns països romanen atrapats en la pobresa —l'ascens de la Xina, per exemple, qüestionaria aquestes teories—, representa un gran avanç en la comprensió dels factors que impulsen el desenvolupament econòmic. Enhorabona pel seu treball!