A la pel·lícula “Shakespeare enamorat”, de John Madden, la reina Isabel I d'Anglaterra fa una pregunta proposant un repte: pot el teatre mostrar la veritable naturalesa de l'amor? Per saber si algú ho va aconseguir recomanem veure aquesta pel·lícula tan maca i esplèndidament ambientada, o si ho preferiu, tornar a llegir Romeo i Julieta, on fins i tot el que els dos amants senten aconsegueix traspassar la seva mort i es fa etern.

I per què parlem d'això? Perquè veient el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial (IA), en podem preguntar si la IA expressa els veritables sentiments de l'ésser humà.

Sens dubte, la IA és un potent instrument que suposa un gran avanç i ajuda per a la Humanitat. Al llarg de la Història s'han succeït fites revolucionàries que han comportat, d'una banda, un gran desenvolupament, però, per una altra, controvèrsia perquè no tothom s'ha volgut acollir a les novetats: des de l'ús de l'arada, que permetia reduir l'esforç i el temps a emprar en la terra, fins a màquines de la Revolució Industrial contra les quals es va crear el moviment ludista.

La IA aconsegueix analitzar en molt poc temps una ingent quantitat d'informació i, a partir d'ella, elaborar respostes als reptes que li plantegem com ho faria una persona. Serà important, per tant, que trobi molta informació positiva i que les seves respostes afavoreixin sempre els valors humans.

Un exemple d'això ens el va explicar una amiga. Una persona va preguntar a una IA de quina manera un cristià havia d'afrontar un diàleg sobre algun tema crític amb una persona no-creient. La resposta va ser bastant constructiva. Entre les estratègies que la IA li va proposa hi havia l'escolta activa, buscar punts de trobada, expressar els valors de manera clara i tranquil·la utilitzant expressions com “crec que…” en comptes de fer declaracions acusatòries, reconèixer la complexitat del tema, mantenir la calma i el respecte, compartir històries personals, animar a reflexionar, saber retirar-se respectuosament si la conversa ja no és productiva. Gairebé al final deia que, com a Cristià, abans i després d'afrontar el diàleg pot ser útil resar per demanar la saviesa, la compassió i la comprensió.

Moltes persones que volen expressar en un poema o en una cançó, el significat que té per a ells estimar algú, un lloc, recordar un temps passat que va ser millor o crear expectatives d'un futur esperançador, d'un món just, en pau i respectuós entre credos, races, cultures diferents, buscar un equilibri entre l'home i la naturalesa, una utopia realitzable, no una mera il·lusió, recorren a la intel·ligència artificial perquè se senten bloquejats davant el paper en blanc i creuen que no són capaços d'escriure res i la IA els ofereix una resposta, construeix frases amb més o menys harmonia i sentit, fins i tot belles. Però tenim els nostres dubtes que realment ho aconsegueixi.

Hi ha un tremolor de les paraules, una vibració de l'ànima, un so imperceptible que crida des del nostre interior i quan ens n'adonem percebem la dimensió de l'escrit, d'allò que es canta. Són esquinçaments de la nostra pell interior, elèctrics zigzaguejos per les nostres venes i nervis que només s'aconsegueixen en moments sublims. És aquí on creiem que la comparació no és possible. Com tampoc captar el dolor, fer que el recitat o el cant trobi un ressò inesperat entre les parets musculars o els intersticis que queden lliures entre els nostres tendons i ossos. Si algun dia la intel·ligència artificial aconsegueix substituir l'aire que respirem, si és capaç de captar la tendresa, la lleugeresa d'una cadenciosa veu, la força d'una mirada; si aconsegueix penetrar en els nostres cors com ho fa el poeta amb els seus versos, el pintor amb el seu pinzell o, encara més senzill, si és capaç de transmetre'ns la calma d'un capvespre, quan el sol es perd entre les muntanyes o quan es desperta des de l'horitzó, l'olor de la pluja quan xopa la terra, la frescor de l'aigua que humiteja el nostre cos o el que un amant sent quan, arrabassat de si mateix, es transforma en un altre, dos éssers que s'uneixen en una còpula espiritual i física per ser ja només un.

Si ho aconsegueix, ens traurem el barret; però ho dubtem. Des de l'origen dels temps, l'ésser humà encara té moltes preguntes sense resposta, però des de sempre sap que l'amor és el motor de la vida i el busca amb afany de mil i unes formes diferents.

Això no significa que la intel·ligència artificial no pugui ser considerada com un instrument més, un altre descobriment, un altre avanç que ens facilita molts aspectes quotidians, com ho han estat tants uns altres al llarg de la Història.

Llavors, si li demanes que descrigui la veritable naturalesa de l'amor, pot ser que ens proporcioni una ràpida resposta, però mai aconseguirà transmetre'ns el que Romeo i Julieta senten l'un per l'altre, allò que els porta, enmig del caos i la confusió, a deixar-se arrossegar per un camí fosc amb la condició de romandre units per sempre.

De fet, sembla que és més eficient si en fer-li la pregunta li diem frases com: “A veure si ets capaç de…”. Això millor que demanar-li-ho si us plau. Al cap i a la fi, és una màquina que, ara com ara, no demostra tenir sentiments.