Els dies 23 i 24 d'abril es va celebrar a Palerm, a la Pontificia Facultat Teològica de Sicília «Sant Joan Evangelista», un congrés internacional amb el títol «El mar comú. Rellegir la Mediterrània entre la Història, la Literatura i el Dret». El títol ja indicava que es tractava d'un congrés interdisciplinari en el qual s'oferia una mirada al mar Mediterrani des de diverses disciplines, ordenades les ponències i comunicacions per etapes històriques: Edat Antiga, Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània. Va començar amb la conferència de Pasquale Ferrara, en la qual va parlar, malgrat tots els indicadors que ens porten a pensar el contrari, de la Mediterrània i la pau, tot deixant oberta la porta a l'esperança. Després es van succeir altres exposicions de diversa índole, però sempre amb un denominador comú: aquest mar, el Mare Nostrum que uneix un bressol de pobles i cultures de les terres d'Orient Mitjà, Europa i el Nord d'Àfrica.

I és que la Mediterrània ha estat escenari d'històries i microhistòries de vida i de mort, d'amistat i d'odi, de bonança i de catàstrofes, de treball i de descans, de llum i de foscor… Des de la història més antiga, ha estat nexe d'unió de civilitzacions, d'intercanvi comercial a través de les rutes que la solquen, de mestissatge ideològic, d'aportacions d'una banda a l'altra, des de les costes d'Orient fins a les d'Occident, des de les del nord fins a les del sud; però també escenari de batalles i de guerres per tal d'apoderar-se del seu domini, des del Mare Nostrum dels romans fins a les Croades medievals, des de Lepant fins a l'actual guerra a l'Orient Pròxim.

Enfrontaments bèl·lics que amaguen una autèntica guerra de religió: Cristianisme contra Islam, Islam contra Judaisme… però que en realitat no són més que un reflex de dues maneres socioeconòmiques: Pobresa contra Riquesa, Supervivència contra Mort i Destrucció. Per això tenen tanta importància trobades com la que ressenyem, que busquen posar en relleu allò que ens apropa i no allò que ens separa.

Tant de bo no hi hagi mai més cap guerra que devasti aquestes aigües blaves i les tenyeixi de vermell. Imatges com la d'Aylán Kurdi, nen sirià de tres anys mort en una platja grega, el seu petit cos mogut per les onades, com si el mar volgués amb aquest moviment ondulant tornar-li la vida que la tragèdia li ha robat, no haurien de repetir-se mai més. Persones que fugen de la misèria i la barbàrie i arriben a les nostres ribes demanant una mica d'amor i de comprensió. Però n'hi ha molts que no hi arriben i, com deia el papa Francesc, el Mare Nostrum s'ha convertit en un cementiri, i la tragèdia més gran és que la majoria d'aquests morts s'haurien pogut salvar. «Cal dir amb claredat que hi ha qui treballa sistemàticament i amb tots els mitjans per rebutjar els immigrants. I això, quan es fa amb consciència i amb responsabilitat, és un greu pecat».[1] Com ho són també els atemptats contra la seva biodiversitat, els abocaments incontrolats, els plàstics i les escombraries que maten espècies úniques, la sobreexplotació pesquera, la destrucció del mar per la contaminació.

Pensar en la Mediterrània ens porta a taral·lejar la cançó de Serrat, un autèntic himne carregat d'esperança que vol tornar la pau a aquest ampli escenari geopolític, des d'Algesires fins a Istanbul com diu la cançó. I ens fa somiar amb un immens llac salat, gairebé ho és, travessat per Ulisses en el seu etern retorn a Ítaca, un mariner més com som tots nosaltres, fràgils cavallets de mar que volem trotar lliures per la seva immensitat blava.

[1] Marsella. Trobada del papa Francesc amb el clergat i els líders religiosos. 22/9/2023.