Aquest estiu m'he dedicat a fer quilòmetres.

He conegut un turista aficionat a l'astronomia que viatjava amb un potent telescopi "de viatge". Hem pogut veure una lluna creixent espectacular amb els seus cràters i els seus relleus. Al damunt de la lluna Antares, l'estrella més brillant de la constel·lació d'Escorpió. Hem vist planetes i constel·lacions.

Per a postres, ha enfocat el teleobjectiu sobre la constel·lació de Cocoon (a la foto), una guarderia estel·lar en la qual s'està produint la formació de noves estrelles. El cúmul està a uns 4.000 anys llum

de distància i té un diàmetre equivalent a una extensió de 15 anys llum. L'estrella central que ho il·lumina es va formar fa tan sols uns 100.000 anys i l’estrella més gran de la regió  té una massa estimada en

més de 14 vegades la del Sol.

Aquesta ha estat una experiencia molt especial per a mi. Hem parlat extensament de l'Univers; dels molts fenòmens que han hagut d'ocórrer perquè aparegués la vida a la Terra; de la petitesa de l'ésser humà enfront de tota aquesta immensa creació; de l'especials que som atès que, en tot aquest vast univers conegut, som l'única espècie viva descoberta fins al moment…

Hem parlat de caos i de l'ésser humà. Som hereus del caos i de la creació a través de la destrucció. Incapaços de crear, som manipuladors, juguem als cromos amb la natura, la bategem, li canviem

el nom, la canviem de lloc, la transformem, barallem per fronteres que nosaltres mateixos hem establert. Fins i tot discutim per idees i, com va dir W. Churchill, "Les nostres majors pors són creades per la nostra imaginació".

Tota la informació que tenim de l'Univers parla de grandesa i de bellesa. Totes les pel·lícules espacials que recordo parlen de conflictes i de pors: creem éssers vivents per a enfrontar-nos-hi. Realment vivim

en un Univers bell, en un planeta bell, envoltats d'una naturalesa bella, posseïm un cos bell, intel·ligent i sensible. Una de les majors capacitats humanes ha estat el desenvolupament del llenguatge parlat, i no obstant això, en massa ocasions, no som capaces d'entendre'ns i vivim atemorits.

Atribueixen a Albert Einstein la frase: "Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. I no estic tan segur de la primera".