Per a aquelles persones interessades en la història, entesa com la successió d'esdeveniments i processos humans, tant socials com polítics, econòmics i culturals, que expliquen el passat i donen sentit al present, la lectura d'algunes produccions historiogràfiques recents els pot ocasionar una certa perplexitat.

Aquest és el cas d'un llibre, publicat en anglès però que té el seu correlat en estudis escrits en altres idiomes, editat per Marek Tamm & Peter Burke, titulat Debat sobre nous enfocaments de la història (Bloomsbury Academic, Londres, 2019) que podem traduir lliurement com a «Debatent noves aproximacions o perspectives en la investigació històrica». A través del seu índex ja intuïm continguts que ens remeten a estudis sobre temes del passat que poden resultar innovadors per a alguns, qüestionables per a altres, o directament inacceptables per a aquells que entenen que la història és una altra cosa. En efecte, hi ha en aquest llibre ressenyes de nombroses produccions en temes com ara la història dels sentiments, de les “coses”, de la “neurohistòria”, del posthumanisme, i fins i tot de l'anomenada història “no-humana”. Aquesta última, en estudiar el passat dels animals i les plantes en la seva interacció amb els éssers humans, desafia les bases mateixes d'una disciplina que sempre s’ha entès com la branca del coneixement centrada en el passat de la humanitat i els seus vincles amb la resta dels éssers del món, i no al revés.

El capítol cinc d'aquest llibre aporta una ressenya d'un altre tema, no de factura recent com els esmentats anteriorment, però que també ocupa aquests espais d'innovació temàtica del món historiogràfic d'aquest segle. Ens referim a la peça escrita per Geoffrey Cubitt sobre la memòria (pàg. 127-158). L'enllaç entre història i memòria ocupa un lloc central a la bibliografia que Cubitt ressenya al seu treball. A través d'ella aprenem que els estudis sobre la memòria tenen les seves arrels a la dècada dels seixanta del segle passat. Per tant, una primera comprovació sobre la qüestió de la memòria és que la seva irrupció en el panorama dels estudis històrics no és nova, ni de bon tros recent, com pot ser el cas d'algunes de les altres temàtiques assenyalades.

Memòria col·lectiva, mentalitats, memòria cultural, llocs de la memòria (com monuments i museus, però també llocs ordinaris com un carrer, una vorera o un edifici), trauma, nostàlgia, consciència històrica, oblit, silenci, commemoració, tradició, reivindicació, són algunes de les paraules en què se centren aquests estudis. Aquests es basen en la idea que el passat no és una font estàtica de significats. Davant d'una “Història” que voldria reduir i cristal·litzar la nostra comprensió sobre fets pretèrits, la Memòria es presenta com un saber disruptiu. Un saber produït des del camp intel·lectual, amb l’aportació de diverses disciplines, però també des d'una dimensió popular, no necessàriament lligada al món acadèmic. Associada a l'experiència i a la identitat, individual i col·lectiva, la memòria històrica posaria el focus en la reconstrucció i la reconfiguració d'un cert passat, amb criteris i categories del present. Per exemple, una inscripció commemorativa situada a la façana d'una casa on va passar algun esdeveniment que la història hauria passat per alt. Així, la memòria no és només una estructura de consciència que posa novament certes coses juntes, sinó que els dona un sentit nou, comprensible i potent per entendre el temps actual que toca viure.

Vista del Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima. El passat 6 d'agost es van commemorar els 80 anys del llançament de la bomba atòmica precisament en aquest lloc.

Tensant encara més la corda als extrems de la qual s'ubiquen la Història i la Memòria, aquesta vegada a favor de la primera, s'ha argumentat que mentre la Història busca l'objectivitat a partir d'una comprensió àmplia del passat, la Memòria és netament subjectiva i, per això, manipulable com a eina política. Sens dubte, la subjectivitat i la selectivitat en la construcció de la memòria històrica han estat dos trets resultants d'aquest saber. A més, la memòria sembla estar només interessada en la història recent, especialment aquella que es va anar construint durant el segle XX. La menció explícita de les “polítiques de la memòria” que busquen donar visibilitat a allò que s'entén que ha estat amagat o negat, posa en evidència una manipulació ideològica que pot canviar segons el signe polític de qui té el poder circumstancial d'enunciació. Finalment, els crítics dels estudis sobre memòria històrica assenyalen una certa i recent “saturació”, després del boom commemoratiu ocorregut cap a finals del segle passat coincidint amb la fi de la Unió Soviètica i el final dels règims autoritaris en algunes parts de l'Àfrica i, sobretot, a Amèrica Llatina.

En una època com la nostra, en què les tensions sobre diversos arguments solen exacerbar-se més aviat que tard, es podria continuar tirant llenya al foc de la dicotomia història – memòria. Això portaria, inevitablement, com passa en tants camps del saber i de la vida mateixa, a haver de prendre partit per una de les dues variables descartant completament l'altra. Poc d'aquest obrar o res ens resol la qüestió de fons. I, de fet, fa estona que la història com a disciplina ha deixat de banda una arrogant i nociva pretensió d'“objectivitat”, fa temps que els estudis seriosos sobre memòria històrica han deixat de posar en primer pla una cega voluntat argumentativa basada en la revenja o en el reconeixement, fet que antigament hauria estat ocultat per foscors.

Trens a la vida, trens a la mort, escultura de bronze de Frank Meisler, instal·lada a l'exterior de l'estació berlinesa de Friedrichstraße.

Un punt de trobada disciplinar, que rescata les aportacions d'ambdues perspectives historiogràfiques, és el que Cubitt esmenta com a “història com a memòria social”. És a dir, definir nous enunciats i formular noves preguntes que permetin contextualitzar el sa exercici de la memòria, individual i col·lectiva, en un ampli marc històric. Dir a terme aquest exercici del pensament ens situa al moment present, en què els enunciats i les preguntes han de tenir un sentit per a nosaltres, per al nostre temps actual. Però, des d'aquest present, no excloem una perspectiva històrica que enfonsa les arrels en el passat profund, més enllà dels esdeveniments d'un temps recentment anat, on no hi ha totes les respostes que busquem, encara que així sembli.

Per descomptat que, per emprendre aquest recorregut, és imprescindible despullar-nos de certs preconceptes que han portat, en la interpretació d'esdeveniments històrics particularment traumàtics, a una polarització tancada. Sense aquest pas previ, poc podrem avançar en noves interpretacions, siguin que provinguin del saber acadèmic o popular.

L'exercici de la bona memòria, i el seu estudi subseqüent, es poden ubicar entre les contribucions historiogràfiques més significatives de les últimes dècades en una disciplina com la història, que tant ha canviat i s'ha diversificat en els seus interessos, com s’ha assenyalat al començament. La memòria històrica constitueix una aportació valuosa, però que no pot ni reemplaçarà la història com a “mestra de la vida”, per esmentar alguna de les tantes definicions amb què els seus més il·lustres cultors l'han descrit.

Queda doncs l'àrdua tasca de reprendre, una vegada més, el camí del diàleg entre sabers i pràctiques, entre conceptes i experiències, perquè la Història, com a memòria social, il·lumini un passat complex, on no sempre trobarem les respostes a les nostres preguntes, però un lloc en comú on, caminant, puguem retrobar-nos i reconèixer-nos com a humanitat. Si la Història o la Memòria, o totes dues, no ens orienten cap a aquest horitzó, no faran altra cosa que confondre'ns perquè, tard o d'hora, caiguem en els mateixos errors del passat. Que així NO sigui.