Les nostres creences, l’estil de vida i la tecnologia poden afectar la nostra salut mental
És sabut que en les societats anomenades “avançades”, amb un desenvolupament econòmic sense parangó, cada vegada hi ha, tanmateix, més problemes de salut mental, més consum d’ansiolítics, antidepressius, neurolèptics... A què pot ser degut? I si hi tenen a veure les nostres creences i valors (reduccionistes, materialistes), el nostre estil de vida (individualista, hedonista), la nostra reclusió en una bombolla virtual i electrònica, al marge de la natura; la nostra sanitat desbordada per manca recursos, ocupada dels símptomes en detriment de les causes? I si...
1. I si no són correctes certs enfocaments, diagnòstics i tractaments?
Mantinguem l’esperit crític davant de psiquiatres, psicòlegs, terapeutes... No els desautoritzem per sistema, però tampoc convertim el que diuen i prescriuen en dogma de fe. No és fútil considerar, per exemple, el que denuncien els moviments en primera persona o el de l'antipsiquiatria, que en el seu dia qüestionava durament la fiabilitat del diagnòstic psiquiàtric, a través d'un experiment dut a terme el 1973. En tot afer humà, per més llustre científic que tingui, hi pot aparèixer la descurança i l’error, o pitjor, l’afany de domini o de lucre.
2. I si assumim la nostra responsabilitat?
Tot admetent una pila de condicionants (alteracions genètiques, lesions cerebrals, desequilibris bioquímics, traumes a la infància, etc.), gran part de la salut mental és a les nostres mans (depèn també del que pensem, decidim i fem ara). No som titelles, no estem determinats... Recuperem la nostra part de responsabilitat en la gestió de la salut. La psicologia humanista i existencial ens recorden aquest fur de llibertat i ens conviden a comprometre’ns activament amb la nostra cura personal.
3. I si la meta és la felicitat?
No tenir cap malaltia mental no indica necessàriament que hom gaudeixi de salut mental. I viceversa: patir un trastorn mental no constitueix per se un impediment per gaudir d’una bona salut mental. Segons la psicologia positiva, a més dels aspectes patològics, hi ha un seguit d’aspectes positius (virtuts, fortaleses) que cal desenvolupar per a tenir vides plenes, felices i gaudir, doncs, d’una genuïna salut mental: resiliència, autocontrol, gratitud, apreciació de la bellesa, sentit de l’humor i, especialment, esperança.
4. I si la que ha embogit és la nostra civilització?
Perquè potser és la civilització moderna occidental en conjunt, la que ha perdut el seny. Els moviments contraculturals d’una banda, així com els pobles indígenes i tradicionals, amb perspectives ben diferents, ens alerten d’aquesta veritat incòmoda. Serveixi d’exemple la declaració que els mamos (líders espirituals de les ètnies de Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia) van fer amb motiu de la pandèmia de COVID-19: se’ns descriu com nens capriciosos, encegats pel poder de la raó, sense equilibri, aterrats, inconscients i destructius. Mentrestant, creiem que el nostre és un món feliç i els que se’n situen al marge uns arreplegats o endarrerits, però, en realitat, el nostre estil de vida és d’allò més insalubre i alienant: mancat d’esperit comunitari, assossec, vitalitat...
5. I si estem medicalitzant problemes socials?
Resulta més fàcil tractar d’alleugerir amb psicofàrmacs els símptomes (estrès, nerviosisme, insomni, tristesa, desesperació, impulsivitat...) que ocupar-se de les situacions socials que tan sovint els desencadenen: exclusió i vulnerabilitat social, precarietat laboral, dificultat d’accés a l’habitatge, manca o degradació de vincles familiars i comunitaris, etc. Les drogues psicoactives són de vegades flotadorets que llancem a persones que abandonem amb l’aigua al coll al mig del mar.
6. I si ens ho prenem amb filosofia?
Lou Marinoff va recordar-nos a Més Plató i menys Prozac (2002) que, perquè no som ratolins, els nostres malestars psicològics no són sempre d’origen biològic o ambiental, sinó existencial. I molts no es resolen amb fàrmacs i estímuls físics, sinó amb el raonament i el diàleg, amb conviccions i principis morals, amb art de viure i saviesa. L’assessoria filosòfica, els ensenyaments de la Dama Filosofia, ens hi ajuden: De vita beata de Sèneca, La consolació de la filosofia de Boeci...
7. I si em moro en aquest precís instant?
Aquesta pregunta és una tècnica de psicodrama que empra la logoteràpia i que ens força a pensar què canviaríem de la nostra vida si tinguéssim una segona oportunitat, i a fer-ho…, ja! Perquè per Viktor Frankl (L’home a la recerca de sentit, 1946), més que plaer o poder, el que volem i alhora ens cal a tots, és tenir una vida significativa, és a dir, una raó per viure. El que a la cultura japonesa hom anomena ikigai. Tenir una raó per aixecar-se al matí, per voler viure... és salut mental!
8. I si tenim un dèficit de natura?
És el que afirma Richard Louv (Los últimos niños en el bosque, 2018) sobretot respecte als infants d’ara i conscient d’una veritat mil·lenària, que avui dia propugna l’ecopsicologia: la connexió amb la natura és essencial per a la salut integral de la persona. Som natura. I, per això, apartats de la Mare Terra i dels cicles naturals, enmig del ciment i de la disbauxa tecnològica i digital, patim una alienació tràgica. L’amputació de la nostra identitat terrena ens desgavella i ofusca l’ànima.
9. I si la natura és guaridora?
Medicus curat, natura sanat és un vell aforisme llatí. El joc no planificat a l’aire lliure, la contemplació d’un paisatge harmònic, una immersió silenciosa i tranquil·la dins el bosc (shinrin-yoku), la platja o el jardí, el contacte amb animals... L’experiència directa i íntima de la natura relaxa, ajuda a la concentració, vigoritza l’ànim, meravella i consola, millora l’autoestima i la resiliència, té beneficis provats davant la depressió, l’ansietat... Tinguem present el valor terapèutic i preventiu de la natura, fomentem la recepta verda i blava.
10. I si som més del que creiem ser?
El procés de maduració humana, perquè sigui reeixit, ha d’enfilar-se envers estats superiors o més profunds de consciència i realització. Això ho diu tant la psicologia transpersonal (la qual té Claudio Naranjo un dels seus màxims referents), com totes les tradicions espirituals, que comparteixen aquesta visió més àmplia, en la qual el desenvolupament sa implica una contínua disminució de l’egocentrisme orientada a una consciència més global i amorosa. Amb la meditació, la pregària, el pelegrinatge... ens cal transformar la ment per accedir al cor (metanoia).
Advoquem per una psicologia integral (com proposa Ken Wilber), que atengui les diferents dimensions humanes (física, mental, social i espiritual) i entengui la seva interdependència; per una concepció del malestar psicològic com a senyal d’alarma social i ensems com a oportunitat d’autoconeixement i creixement, no sols com a quelcom a eliminar ràpidament amb una pastilla; per una vida que prioritzi el ser davant del fet de tenir, el conreu de la interioritat, el silenci i la soledat nodridors, el vincle fratern i sanador amb la natura i tot allò que és viu.