Havia dit,  acabat de ser elegit papa, que havia vingut dels confins de la terra. Però ha aconseguit fer que els límits de l'Església siguin encara més amplis del que ho eren abans. Pensem en Tomàs d'Aquino, que sostenia que l'Església és tan vasta com la humanitat per la qual Crist va morir a la creu. El papa Francesc va encarnar aquesta veritat teològica.

Si es poguessin fer investigacions profundes i sinceres sobre el pontificat que va concloure ahir a les 7:35 del matí, es veuria com la popularitat del papa es deu, en efecte, particularment, a la natural simpatia i empatia que ha despertat en els que no van a l'església. La seva atenció als set mil milions d'éssers humans que no són catòlics ha estat la nota peculiar del seu pontificat, que ha durat des del 13 de març de 2013 fins al 21 d'abril de 2025, dotze anys molt densos i no previsibles.

Evidentment, s'ha interessat pel món catòlic, pels més de mil milions de cristians vinculats a Roma, i molt, però prestant especial atenció al "poble de Déu", més als simples fidels que al clergat, més als testimonis de Crist que als portadors de qualsevol títol. En això, el papa Francesc serà recordat com el papa catòlic més que catòlic. És a dir, seguint l'etimologia, universal.

Home de sorpreses, va ser el papa Francesc - Jorge Mario Bergoglio, d'origen piamontès, nascut el 17 de desembre de 1936 a Buenos Aires- des de la primera part del seu pontificat, quan es va negar a viure en els "palaus sagrats". Era un home de grans dots comunicatius, com va demostrar per exemple durant el drama de la Covid, quan va voler fer-se present al món i convidar tothom a reviure travessant una Plaça de Sant Pere deserta, únic transeünt terrestre, símbol de l'ésser humà que es troba despullat de tot el seu poder, a mercè de la malaltia, que invoca el seu Déu. Va ser un home de sorpreses fins al final, fins al dia de Pasqua, quan va voler ser present a la seva plaça i on va rebre el vicepresident estatunidenc Vance, tot i que es coneixien les seves diferències amb l'actual presidència estatunidenca.

Un home dels pobres i dels petits com Sant Francesc d'Assís, cert, però també un home que parlava de tu al poder, en aquest digne deixeble de Sant Ignasi de Loiola. En els seus viatges no volia que s'incloguessin massa moments de protocol en els programes, evitant els sopars de gala, obligant bisbes i nuncis a substituir-los per dinars barats al menjador de torn. I fent això feia política, indicant als poderosos el veritable objectiu que els concernia, el de la justícia i la pau.

El papa Francesc estava en deute pel seu pensament amb aquest corrent sud-americà definit com la "teologia del poble", que no s'ha de confondre amb la més coneguda "teologia de l'alliberament". Li interessava la fe popular, més que la fe militant tenyida de política. Aquesta tendència seva es va poder comprovar en els nomenaments de bisbes i cardenals: sempre va afavorir els sacerdots propers al poble sobre els homes que es preocupaven de les aparences. I ha volgut subvertir totes les tradicions de "carrera eclesiàstica" que havien madurat al llarg dels segles a l'Església: les seus cardinals tradicionals s'han convertit així en simples seus episcopals, sent elevades a la porpra només en comptades ocasions.

El papa Francesc ha passat per crisis històriques, fins i tot a l'Església. Sobretot, la progressiva desafecció d'una gran part dels fidels de les pràctiques religioses, especialment en l'univers euroatlàntic. Va prestar una atenció especial a la "planetització" de l'Església catòlica, elevant a la porpra els prelats titulars de diòcesis molt allunyades del centre de la catolicitat, com certes illes del Pacífic, o remotes terres asiàtiques. Cal no oblidar tampoc els grans desafiaments del catolicisme, com el cisma aventat a l'Església a Alemanya i al nord d'Europa, així com la gravíssima crisi dels abusos comesos per homes i dones de l'Església, o la difícil reconciliació dels principis ètics de tantes comunitats de l'hemisferi sud i de l'hemisferi nord. La reforma de la Cúria Romana tampoc ha estat exempta de moments delicats, entre ells la qüestió de la justícia vaticana.

En aquestes crisis, de manera molt pragmàtica, el papa Francesc ha optat per "navegar a la vista", posposant els temes problemàtics (com en l'últim sínode) sense trencar mai, tractant de mantenir un equilibri que en certa manera semblava impossible. Altres temes delicats: el dels moviments nascuts al voltant del Concili Vaticà II; la convivència amb un "papa emèrit"; o fins i tot el de la sinodalitat, o si es prefereix de l'Església-comunió, un procés ja iniciat pels seus predecessors.

El papa Bergoglio també s'ha referit a la progressiva intensificació dels vents de guerra, encunyant al començament del seu pontificat una expressió que s'ha fet servir universalment: "La Tercera Guerra Mundial a trossos". Va tractar d'inserir-se en els processos de treva i pacificació, amb major o menor èxit. Però ha "cridat" pau, sempre i de totes les maneres possibles.

Però, sobretot, aquest Papa serà recordat per la seva contínua referència a l'Evangeli, a la Paraula que cal viure, a la necessitat que els cristians demostrin que formen part del seguiment de Crist amb obres i no amb títols. Crec que aquest pas endavant en la dimensió evangèlica és ara definitiu i el seu successor, sigui qui sigui, no podrà tornar enrere.

Font: Città Nuova