El professor José Luis Cabezas, de la Universitat de Granada, explica amb emoció la seva trobada amb dues alumnes vint anys després, quan li van ensenyar una frase que porten grapada a la cartera, que ell els va dir el primer dia de carrera: que actuessin sempre innovant i guiades per l'amor, fent coses noves, perquè «la bogeria és fer sempre el mateix i esperar coses diferents».

Tres missatges: podem influir en altres persones per petites accions o paraules que deixen empremta. Cal evitar la temptació de buscar la quietud, que tot segueixi igual. L'amor és la força per fer les coses noves. En un món en evolució, que posa en crisi els principis i valors en què recolzem la nostra vida, no podem fer sempre el mateix. El que fa anys era vàlid, ara és anacrònic, està desfasat, ja no s'entén. Sabem que cal canviar alguna cosa, però ens aferrem al passat.

És un sentiment que aprecio al meu voltant, entre persones d'una certa edat, que de joves teníem la convicció de canviar la societat, construir un món més just i unit, una humanitat nova. Però tot va molt de pressa, sense rumb clar; els joves d'avui tenen altres objectius, ser «influencers», tenir molts seguidors i «likes»; a penes coneixen l'espiritualitat, els principis ètics i religiosos; tenen llenguatges i aspiracions diferents. La societat es mou per l'interès individual, l'egoisme, l'èxit a costa dels altres. S'estén el desànim mentre passen els anys. Què fer?

Hi ha diversos passos per afrontar les adversitats. El primer és mirar de front la realitat, comprendre allò que no va bé, allò que ens fa patir, tant extern com intern. Si només ens lamentem, res no canvia. Els principis de l'humanisme cristià en què es basa la nostra cultura estan qüestionats; la majoria de la gent no participa en activitats religioses; la societat té altres llenguatges; les dones continuen relegades; els ritus i costums religiosos es redueixen a festivitats i tradicions que van perdent el seu veritable sentit. Els qui som en moviments o entitats socials tendim a repetir els mateixos models, que resten obsolets.

El segon pas és compartir el que pensem i sentim, cosa que fem en trobades, jornades o grups; almenys expressem el desconcert. El tercer pas és essencial: prendre decisions, triar entre seguir igual o canviar alguna cosa. És el gran dilema: tradició o innovació. Si continuem fent el mateix, «estem bojos si esperem coses diferents». És una decisió personal i col·lectiva, que empeny cap al pas següent: canviar allò que podem canviar. El que s'ha construït és valuós, però cal imaginar altres formes de comunicar, de relacionar-se, noves estructures. No llençar per la borda el que va ser bo, però no continuar amb allò que «sempre s'ha fet així»...

Certament hi ha coses que no és possible canviar, i arriba el cinquè pas: l'acceptació d'allò que no és a les nostres mans. Això inclou acceptar que ens anem fent grans, amb menys forces i capacitats. Però no viure-ho amb desànim, sinó amb confiança i esperança, acceptant els nostres límits creixents.

I si amb això no arribem a canviar res? Queda un sisè pas davant les adversitats: anar a l'essència de la nostra vida, estimar, donar el millor d'un mateix per amor, sense esperar res a canvi, evangeli pur. És l'amor el que fa noves totes les coses. Des de la meva particular situació vital, no tracto de mantenir-me a flotació amb les rutines i tradicions, sinó de fer nou cada dia, cada trobada personal, cada dificultat, com un repte per canviar en el moment present.

No visquem una vida mediocre, derrotada, on cada any que passa se sent com una pèrdua, sinó una vida en la plenitud de l'alegria, a través de l'amor concret, nou, innovador, adaptant-nos als canvis que inevitablement continuaran succeint-se. D'altra manera, la vida s'ofega, s'asseca i es consumeix.

És hora de decidir-se.