En aquest «temps de guerra», centenars de milers de libanesos viuen una condició de desplaçament repetit, com si fos un destí que es renova amb cada nova onada de violència. Però enmig d'aquesta foscor, també emergeixen rostres humans que intenten tornar a la vida el seu significat.

Des de l'inici de l'escalada i amb l'expansió dels atacs aeris i les ordres d'evacuació, el desplaçament ja no és un fet excepcional, sinó que s'ha convertit en una manera de viure. Ja no s'evacuen zones aïllades, sinó regions senceres: des del sud fins a la Beqaa, arribant fins al cor de Beirut. En aquest escenari, el nombre de desplaçats ha superat el milió, en una de les majors onades de desplaçament intern en la història recent del país.

Darrere aquesta xifra s'amaguen històries humanes que resumeixen la tragèdia. Zeina Chahine ha dut a terme algunes entrevistes per relatar el dolor de les persones i, al mateix temps, la grandesa de l'acció humanitària que es converteix en trobada, consol i força col·lectiva contra la injustícia.

Marwan, un dels desplaçats del sud, resumeix l'experiència amb una frase dolorosa: «Ens estem marcint lentament». No és només una metàfora, sinó la descripció d'una vida que es consumeix gradualment, en la qual l'ésser humà perd la seva llar, la seva feina i la seva estabilitat sense perdre del tot l'esperança... tot i que aquesta va desgastant-se. Marwan afegeix que fins i tot la idea del retorn ha canviat: ja no somia amb la casa, sinó simplement amb el retorn, de qualsevol manera possible.

Nawal relata el moment de la fugida forçada: una trucada telefònica en plena nit, pocs minuts per arreplegar el que es pot carregar i després la fugida sota els bombardejos. «Què hem de dur amb nosaltres?» és una pregunta que resumeix la impotència davant la rapidesa del col·lapse. Una petita maleta a canvi d'una vida sencera deixada enrere. Per a ella, com per a molts altres, aquest no ha estat el primer desplaçament. Ho ha viscut una vegada i una altra, fins que el retorn a la «tabula rasa» s'ha tornat part de la vida mateixa.

Els infants i joves també en paguen el preu. Suleiman, de setze anys, es troba fora de l'escola, en un refugi temporal, i resumeix la guerra dient: «És la meva creu en aquesta vida». Paraules que mostren com la guerra no sols roba el present, sinó també la innocència de l'edat.

Però amb aquest dolor conviu una altra imatge, no menys present: la de la solidaritat. Entre escoles transformades en centres d'acollida i racons atapeïts de les ciutats, emergeixen voluntaris i iniciatives individuals que intenten omplir el buit de l'absència. Entre persones que dormen a terra, amb una greu mancança dels béns més essencials, s'obren pas esforços per proporcionar matalassos i mantes. La necessitat no és només de menjar i aigua, sinó de tot allò que preserva la dignitat humana, com els productes d'higiene personal... perquè fins i tot en el desplaçament, l'ésser humà necessita sentir-se digne.

Abir, mare i voluntària, veu l'ajuda com un deure humà. El que més li impacta és «la por als ulls de les persones», aquella ansietat constant per un futur incert. Però també observa el fort impuls de solidaritat: «La gent corre a ajudar, sense demanar res». En un context on les institucions de vegades es veuen limitades, les iniciatives individuals es converteixen en la primera línia de defensa de la humanitat.

Aquesta trobada entre dolor i solidaritat revela una forta contradicció: la guerra divideix les persones, però al mateix temps crea espais inesperats d'unió. És com si la societat, en els moments de col·lapse, es redescobris a si mateixa a través dels seus individus.

I malgrat les diferències d'opinió i pertinença, el punt comú continua sent el sentiment de desarrelament i el rebuig a la guerra i les seves tragèdies. Amb el pas del temps, fins i tot la forma de l'esperança canvia: d'un «Si Déu vol, tornarem a trobar les nostres cases» a un simple «Si Déu vol, tornarem». L'esperança es redueix, però no s'apaga.

Queda suspesa als llavis de tothom la pregunta: «Demà, on anirem?». No és una pregunta sobre un destí precís, sinó sobre el destí mateix.

Malgrat tot el dolor, aquests testimonis revelen una veritat doble: la guerra fereix profundament l'ésser humà, sí, però no aconsegueix esborrar la seva humanitat. Entre una tenda i un refugi, entre la pèrdua i la nostàlgia, neix una altra forma de resistència: la resistència de la solidaritat.

Així, mentre alguns es marceixen lentament, altres els reguen amb el que poden de solidaritat, mantenint la vida possible. Perquè la fe en la germanor humana és una realitat que hem interioritzat vivint i practicant, transmesa pels nostres pares i avis, fins a convertir-se en sang a les nostres venes i part de la nostra civilització.

Publicat en àrab a Al Madina Al Jadida