Amb l'inici de curs m'agrada començar les classes d'Antropologia de l'institut amb una introducció de Marvin Harris, i parafrasejant-lo pregunto als estudiants si creuen que la guerra, la gelosia i el terrorisme, entre altres coses, formen part de la nostra naturalesa. Ells pensen que és natural, i diuen que no s'imaginen una societat que no tingui aquests elements perquè, segons les seves paraules, el contrari seria una utopia, i les utopies no existeixen. Aquesta vegada, volia recollir aquí les seves respostes, perquè les considero un símptoma de la societat en què vivim. L'actualitat política viu un mal moment, en què es donen fenòmens molt crus i es respira la impotència per part de la resta d'Estats. Vegem primer el pessimisme que presenten les noves generacions davant la possibilitat d'una societat lliure de violència, i posteriorment analitzem si l'statu quo està estancat i quina alternativa pot oferir la filosofia.

El pessimisme de la resposta es deu al fet que estem acostumats a les guerres, i això és així perquè hi ha hagut guerres des d'abans que existís la història com a disciplina. La primera de la qual es té registre va tenir lloc fa 4.500 anys, a Mesopotàmia. Pot ser que la guerra es degui a la naturalesa humana, com expressava Hobbes, o bé als mateixos Estats, com va dir Rousseau. Considerem aquesta darrera possibilitat:

Als anys setanta, amb el moviment pacifista hippie, es van fer intents utòpics de societats on no hi hagués govern, pensant que així s'evitarien les guerres. Així va sorgir, per exemple, la ciutat lliure de Christiania, a Copenhaguen. No obstant això, aquest experiment anàrquic que buscava que les famílies poguessin viure tranquil·lament amb els seus fills, ha degenerat en un lloc amb violència i crim organitzat. Potser la violència rau en la naturalesa humana, potser encara no tenim prou exemples de territoris sense Estat per poder-nos-hi pronunciar.

En el món actual, on només els règims de les democràcies liberals que acullen entre els seus drets fonamentals la Declaració dels Drets Humans són considerats justos, hi ha una gran disconformitat política entre els ciutadans. Incorrem així en un fenomen que no podem qualificar sinó d'absurd, perquè manté alhora allò que és just i allò que és injust, segons la concepció reflectida en els drets que aquests països democràtics tenen en comú. És per això que s'originen guerres en la nostra actualitat que, no només són dirigides per governs d'Estats que es defineixen a si mateixos com a democràtics, sinó que, a més a més, cometen crims de guerra.

El concepte dels crims de guerra neix dins una tradició filosòfica que comença a l'Edat Mitjana amb Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. La guerra justa, almenys des del que podem considerar just dins dels marcs de l'ONU, comença a definir-se quan es comencen a considerar iguals tots els éssers humans.

John Rawls és un dels principals pensadors de la filosofia contemporània que se situa dins de la tradició de la guerra justa. És un filòsof que, havent combatut a la Segona Guerra Mundial, i havent visitat Hiroshima just després del llançament de la bomba nuclear, perd la fe en Déu i en la humanitat. Aquest filòsof es preocupa per portar a la realitat aquells ideals i valors ètics que s'han trobat mitjançant la filosofia. Després de la seva crisi, a la postguerra, es pregunta si realment és possible una societat justa.

Comença a escriure i estableix que la guerra només és justa en legítima defensa i per una intervenció humanitària. En tota la resta de casos, la guerra no es considera justa. És complicat entendre com matar algú pot arribar a ser just, i com poden existir termes com “crims de guerra”, quan la guerra podria ser concebuda com un crim en si mateixa. En tots els casos, la mort de civils o els desplaçaments forçats entren dins d'aquesta definició de crims de guerra. Rawls continua escrivint, i publica la seva Teoria de la justícia, en què a partir de l'experiment mental del vel, al qual anomena “vel de la ignorància”, descobreix que l'únic que cal fer per establir la societat justa és anar-se posant al lloc de cadascuna de les persones que la poden habitar.

Un article de Daniel Chandler explica la importància de sortir de l'statu quo en què ens trobem, on el políticament correcte és afirmar que la democràcia actual és la forma bona de govern, la qual cosa no deixa lloc a la imaginació ni a l'idealisme. Si un es conforma, si accepta allò que té com a veritat absoluta, perd la capacitat d'arribar a alguna cosa nova i potser més propera a la veritat, si és que aquesta és un límit al qual cal continuar aproximant-se i pel qual és necessari seguir obrint camí.

Teories com la de Rawls no són meres utopies. Els seus exercicis no es queden en la teoria, els mons que planteja poden donar-nos pistes sobre des d'on continuar aquest sender de la política que cada dia és més evident que ha de canviar.