En aquesta època de vacances, en què tants van i venen, en què solem estar més relaxats, tranquils, de vegades també relaxem la mirada i ens costa veure la necessitat del que tenim a prop.

Personalment, veig com, des que tenim internet i xarxes socials, aprofito els trajectes en tren, autobús o les esperes en aeroports per contestar WhatsApp, veure una sèrie o parlar per telèfon.

Em sembla una eina d'entreteniment meravellosa, que ens permet fer les esperes molt més amenes i optimitzar el nostre temps, però, com tot, té una part negativa: el nostre focus en la pantalla ens fa menys sensibles a la realitat que ens envolta.

L'altre dia, al control de seguretat d'un aeroport, davant meu hi anava una noia viatjant sola amb tres fills: un bebè, un de no més de dos anys i un altre d'uns quatre. Després d'haver deixat la meva major distracció, el mòbil, a la safata de l'escàner, vaig aixecar el cap i vaig poder observar l'escena.

Primer van passar sols els dos "grans" per l'arc i, després, com que no la deixaven creuar amb el nadó als braços, va haver de deixar-lo un moment en una petita i desgastada catifa del terra per tornar a creuar el detector i recollir-lo.

Després d'apreciar la seva expressió d'angoixa, em vaig acostar a preguntar-li si necessitava ajuda, ja que, per a més inri, li havia tocat el control aleatori de maletes i estaven revisant tots els potets, sucs, purés i biberons del bebè. En preguntar i oferir-me, va esclatar a plorar. No vaig fer res extraordinari: només vaig guardar de nou totes les seves coses a la motxilla i vaig anar a buscar el petit de dos anys que s'estava allunyant de forma curiosa, a la recerca d'alguna aventura. Però va ser suficient perquè aquesta persona se sentís profundament agraïda que algú s'adonés de la seva realitat.

Aquesta situació va ser un recordatori clar de la importància d'aixecar la vista, d'estar atenta a la realitat que ens envolta, d'estar presents al món real, no només en el virtual, i de posar la mirada en qui tinc al costat. No penso que la gent sigui indiferent al patiment o als problemes aliens, sinó que, simplement, anem amb el pilot automàtic i no ens aturem a observar.

Així que, des d'aquest lloc, us animo —i em comprometo també— a treure aquest pilot automàtic, a mirar al vostre voltant amb atenció i a estar disponibles per a aquelles petites alertes que de vegades amb prou feines se senten, però que criden necessitat. Perquè ajudar no sempre és resoldre grans problemes; moltes vegades, n'hi ha prou amb ser-hi, amb mirar i amb oferir-se. La realitat la tenim davant, només necessitem enfocar una mica.