Callar comunica la voluntat d'establir un enllaç que deixa petjades.
No són les notes que toques,
sinó les notes que no toques.
Anònim de difícil atribució.
Ho demanem, ho exigim i ho pidolem enmig del soroll. Un silenci demandat dins d'un eixam de decibels polaritzants (externs i interns) que, de vegades —i sense ser-ne conscients— se'ns fa insuportable.
De tots els silencis de la condició humana (el de la música, el dels oprimits, el còmplice, el reflexiu…) vull aturar-me en aquest que, en paraules de la professora Ana Cristina Montoya es conforma com «un jatharà (cavitat) —expressió utilitzada al ioga— en què la paraula de l'altre es converteix en un missatge, embellit amb significat.
Necessitem aquest silenci que desitja i gaudeix l'escolta, la inquietud entusiasta de conèixer l'altre, que lluita per concentrar-se en ell més enllà de les seves idees o conceptes, que vol fer-li un lloc al nostre ésser, generar un espai profund i creatiu on aquesta persona pugui expressar-se i ser compresa.
Va més enllà de l'absència de la paraula; són mirades, gestos que valoren i confirmen, que permeten traspassar el mur perquè la veu de l'altre entri fins a la capa més fonda del nostre ésser; que l'ajuden a comprendre's a si mateix.
Fa poc em vaig trobar amb un antic alumne que em va recordar com s'havia sentit ajudat pels meus silencis. Es va sentir escoltat i això li va permetre (li permet) «explorar-se a si mateix», en les seves paraules.
He tornat a comprendre que els meus silencis són el fruit i el resultat d'aquella mirada relacional que un dia em va captivar.
El veritable silenci és “generatiu” i guaridor, capaç de significats profunds… I d'emanar “l'essència”, no tant de la comunicació, sinó d'aquest “altre” que és la fi última de la comunicació.
Aquest silenci “generatiu” ens canvia a nosaltres i als altres, ens fa comprendre la relació com una cosa que té vida en si i que, si bé depèn de nosaltres, ens excedeix.
Requereix voluntat i esforç, el fet de deixar-se captivar per cada persona i, des d'allà, fer callar la pròpia veu, però, sobretot, el cor. És una elecció lliure que ens condueix a un silenci interior obert a la paraula, que pot copsar, més enllà del soroll, la veu fina i clara que parla dins de cada persona. Des d'aquí, en certa manera, ens podem veure o trobar a nosaltres mateixos en les nostres relacions socials.
Aquest silenci és el que es custodia a la memòria de les persones amb qui ens hem trobat. Són la memòria dels nostres enllaços.
