Escric això després d’haver llegit una editorial nadalenca al diari. Qui l’escrivia, si bé es manifestava no creient, sí que s’empipava veient la desaparició de la simbologia nadalenca més nostrada dels nostres carrers i places. Què de mal deu tenir un infant o un bou? – venia a dir el periodista – que no es puguin ensenyar a l’espai públic?

Aquí venen al cap els diferents dissenys que l’ajuntament d’una gran ciutat catalana ha ofert als seus vilatans en els darrers anys. Una simbologia ben abstracta on una cadira podien ser els reis, per exemple. Ve al cap també l’enrenou que hi va haver a la vila de Perpinyà fa un parell d’anys, on alguns grups demanaren que s’enretirés el pessebre de l’ajuntament perquè era un símbol religiós en un espai públic de la laica República Francesa. Hi va haver gent, però, que replicà que el pessebre no és un símbol religiós sinó més aviat una tradició que ha perdurat al llarg dels segles.

Els qui, des dels seus llocs oficials, han proposat dissenys nadalencs alternatius, han dit que cal ser ”inclusius” amb aquells que han vingut de lluny i no s’identifiquen amb les nostres festes i els nostres símbols. Hi ha qui, però, protesta dient que ja no es pot desitjar ”Bon Nadal ” a ningú sinó que, per ser correctes, hem de desitjat ”Bones Festes”. Tot plegat, bé cal dir-ho, s’esdevé amb el rerefons d’una societat cada cop menys religiosa.

Quin és doncs el desllorigador? No és el problema d’una simbologia determinada (o l’absència d’aquesta). El que és important és que les creences (i les seves representacions) s’ofereixin, i no s’imposin. Les festes (de Nadal o les que siguin) són una ocasió per a compartir temps i taula i, per tant, de cohesionar la nostra societat. D’això en poden participar (i, de fet, en participen, perquè els dies festius ho són per a tothom) tots els residents d’un lloc, independentment del seu origen o creences. Per tant, ho tornem a dir, mentre Nadal sigui ofert i no pas imposat, no hauria de causar més problemes.

Qui escriu això va fer un voluntariat internacional a Terra Santa quan era jove. Sovint comprava el pa a un venedor ambulant vora casa, que s’estacionava a redós de la muralla de Jerusalem. Arribat el vint-i-cinc de desembre (dia laboral en aquell país), el venedor em desitjà ”Merry Christmas” sense fer-se’n cap problema. Mig any després, vaig ser jo qui li desitjava un bon final de ramadà amb un ”Mabruk El-Aid” que vaig pronunciar tan bé com vaig saber. En cap dels dos casos, les muralles de la ciutat santa, que ens feien ombra, es van posar a trontollar. Per tant, els símbols religiosos poden ser usats per a crear llaços socials amb tota normalitat.

Una altra cosa és que alguns grups o individus s’amaguin darrera l’excusa d’una “inclusió” mal entesa per a imposar en l’espai públic les seves idees de manera discreta però forçada. Aquests col·lectius, sense un referent religiós clar (cosa que és molt respectable) sí que imposen les seves estètiques i símbols en llocs públics a la majoria de ciutadans, molts dels quals troben a faltar -com és obvi- l’ase i el bou de quan eren petits. Els símbols nadalencs als nostres carrers seran per a alguns religió, per a altres tradició i encara per altres curiositats culturals. Però, de la mateixa manera que cal respectar pluralitat en la interpretació dels símbols nadalencs, també cal exigir que aquesta simbologia de Nadal (o de “les festes”, com vulgueu) que es posa als nostres carrers i places sigui igualment plural i diversa i per tant inclogui elements adés religiosos i adés folklòrics perquè tothom se’ls pugui fer seus.