Una de les majors aspiracions de l'ésser humà, des dels seus primers dies de vida, és sentir-se autònom i independent. N'hi ha prou d'observar un nadó intentant agafar alguna cosa amb les seves pròpies mans per adonar-nos que el desig de fer les coses per un mateix és innat. Aquesta necessitat d'autonomia no s'ensenya: neix amb nosaltres.

Al llarg del desenvolupament infantil, aquest impuls es converteix en una eina fonamental per aprendre a viure. Per això, crec fermament que un dels regals més grans que podem oferir als infants és permetre'ls, des de ben petits, fer les coses per si mateixos. Fins i tot en allò que pugui semblar més insignificant —vestir-se, recollir les joguines, preparar el berenar— hi ha un valor profund: el de construir seguretat, confiança i una identitat independent.

Fomentar l'autonomia des de la infància no significa deixar els nens sols, sinó acompanyar-los en la seva zona de desenvolupament proper, amb aquella «bastida» que Vygotski i Bruner esmenten en les seves teories i que continua sent tan actual: acompanyar amb paciència, sent una guia ferma i un suport per si cauen, però oferint sempre la possibilitat que ho facin de manera independent. Aquella línia fina en què poden fer alguna cosa per si sols, però amb la tranquil·litat de saber que ets a prop per ajudar-los. Aquella presència serena que permet que no es frustrin, sabent que equivocar-se és part natural del procés.

De vegades, pot semblar més pràctic fer-ho nosaltres mateixos. No obstant això, en fer-ho per ells, els robem l'oportunitat d'aprendre, de superar-se i de créixer.

El que m'ha sorprès profundament amb el pas del temps és descobrir que aquesta necessitat d'independència no desapareix amb els anys. Al contrari, quan arribem a la vellesa o comencem a afrontar certes dificultats físiques o cognitives, aquest desig de continuar sent autònoms resta intacte. I més encara: es converteix en una font de dignitat.

És aquí on l'acte d'estimar pren un nou significat. Un dels gestos més poderosos que podem oferir als qui es troben en situacions de vulnerabilitat —ja sigui per edat, salut o qualsevol altra condició— és tenir la paciència i l'empatia necessàries per permetre'ls fer allò que encara poden fer per si mateixos. Encara que de vegades sigui més lent, encara que nosaltres ho podríem fer millor o més ràpid, és fonamental recordar que permetre a l'altre fer, en lloc de fer-ho per ell, és un acte profund de respecte.

Facilitar l'autonomia dels altres, sense importar-ne l'edat, és una manera de tornar-los poder sobre la seva vida. Els brinda la satisfacció de continuar sent útils, capaços i de conservar la seva identitat. En lloc d'assumir les tasques per ells, podem acompanyar, ser-hi presents, donar suport des de l'afecte, però sense anul·lar la seva capacitat de decidir i d'actuar, encara que no sempre sigui fàcil.

La recompensa és preciosa: aquell somriure silenciós i ple d'orgull que apareix quan algú, malgrat les dificultats, aconsegueix fer alguna cosa per si mateix. És un somriure que diu molt més del que les paraules poden expressar. És l'alegria de saber-se competent, valorat i respectat.

En definitiva, sentir-nos autònoms és un dels plaers més grans, i fer que els altres també ho sentin és un dels actes d'amor més grans que podem oferir. Un amor que no limita ni reemplaça, sinó que allibera i acompanya.