A la societat en què vivim en aquest costat del món, fer més de seixanta anys —a més de recordar-nos que ja deixem de ser persones joves i atractives— suposa una pèrdua d'oportunitats: prevalen la productivitat, el benefici, l'èxit, la bellesa, la joventut, la salut. Les imatges que es projecten a través de la publicitat i que es potencien al mercat laboral mostren persones joves, amb uns cossos perfectament i gimnàsticament esculpits, impecablement vestits, encantadíssims d'haver-se conegut i tots amb actituds triomfals, en entorns idíl·lics i de somni. Ser jove ha esdevingut una màxima econòmica i social. La persona que deixa de ser-ho, queda relegada a ser aparcada i silenciada i, a poc a poc, oblidada.

En cultures com les asiàtiques —entre elles la japonesa, l'índia i la de Corea del Sud potser són les més conegudes—, les de l'Àfrica subsahariana i les de les comunitats originàries d'Amèrica, tenir més de seixanta anys suposa ser respectat, considerat i valorat socialment. L'envelliment es concep com la consecució d'una vida viscuda plenament. La gent gran aporta llum en qüestions materials, existencials, emocionals, morals i espirituals. Contribueixen a mantenir l'harmonia i la memòria col·lectiva —la seva història, la família i la societat—. Es converteixen en referents comunitaris i individuals. En definitiva, es compta amb ells.

Tornant al nostre racó, amb l'arribada als seixanta anys, la generació dels baby boomers (persones nascudes entre 1946 i 1964, aproximadament), el nombre dels integrants d'aquest grup suposa a Espanya més d'un quart de la població total. És a dir, més d'una de cada quatre persones. L'entramat productiu i financer, és clar, ha vist un sucós nínxol a explotar: l'anomenada Economia Platejada (Silver economy) disposada a oferir serveis gerontològics d'atenció personalitzada per a la cura, la mobilitat, la salut, l'oci, etc., després de pagar i sobre la premissa que aquest col·lectiu, i-n-d-i-v-i-d-u-a-l-m-e-n-t, té un alt poder adquisitiu i una gran capacitat de consum.

Tinc dubtes seriosos que aquesta economia moderna sigui capaç d'emular mínimament l'actitud que en altres continents tenen envers les persones grans. Què passarà amb els qui no tinguin recursos suficients? Qui s'ocuparà d'aquestes persones?

Potser és el moment de tornar a pensar com viurem aquesta etapa de les nostres vides.