Pensem en les activitats que fem en el nostre temps lliure, i en l'objectiu que tenen. Les fem  simplement perquè en gaudim, o també les utilitzem per fugir de l'estrès i dels sentiments negatius? Si admetéssim això últim, estaríem afirmant que invertim el poc temps de què disposem per a nosaltres mateixos a pal·liar petits patiments que es deriven naturalment de la nostra rutina. En aquest cas hauríem d'afirmar que el nostre estil de vida no és satisfactori, ja que no necessitaríem recuperar-nos d'allò que fem, sinó que la nostra activitat diària seria gratificant en si mateixa. Si haguéssim de rastrejar l'origen d'aquest malestar social seria bo parar atenció a les respostes que han donat els filòsofs que teoritzen sobre l'organització política. La pregunta que ens hem de fer, llavors, serà que la nostra vida organitzada en societat ens fa inevitablement infeliços, encara que sigui en petites dosis. 

Rousseau afirma que la societat ens allunya a poc a poc de la nostra felicitat natural. L'origen d'aquesta infelicitat es trobaria en el desenvolupament de tots els sabers humans, que en lloc de progrés suposarien un retrocés. Seria precisament el desenvolupament dels sabers el que suposaria l'arribada a la societat actual, coneguda aleshores com a societat tecnològica. 

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se què entenem exactament per felicitat. Per a Rousseau, aquesta sembla correspondre amb un estat anímic que pertany a l'ésser humà naturalment i que es pot assolir de forma molt senzilla. Tanmateix, l'ésser humà s'ha dirigit al llarg de la Història en un sentit oposat, dificultant cada vegada més el seu assoliment. 

Suposo que, a partir d'aquí, no ens serà difícil imaginar exemples que ens condueixin a aquest estat en el nostre dia a dia, o en les vides de persones del nostre voltant. Però també és molt probable que, encara que donem parcialment la raó a Rousseau, pensem amb facilitat objeccions a aquesta teoria.

Realment viure en societat corromp l'ésser humà? ¿Investigar i conèixer assumptes del nostre interès que nodreixen la nostra ment i solucionen els nostres dubtes o, fins i tot, en generen de noves, fa que l'ésser humà sigui irremeiablement infeliç?  Aristòtil presenta una teoria molt diferent, ja que, a més d'assenyalar que l'ésser humà només es pot desenvolupar plenament en societat, explicita que allò que fa feliç les persones per damunt de tot és la contemplació intel·lectual.  Tanmateix, i encara que Aristòtil pugui temptar-nos a donar una resposta optimista, concloent que aquells que no gaudeixen del saber i no se senten plens en societat són l'excepció, hi cap una nova pregunta. Aquesta nostra dimensió intel·lectual, que per a Aristòtil era la més pròpia de la nostra espècie i on residia la veritable felicitat, ¿pot alienar l'ésser humà, allunyant-nos dels nostres semblants, aïllant-nos en nosaltres mateixos i impedint-nos gaudir de la vida?