Mentre evoco l'escena de l'entrada de Lleó XIV en un atapeït (i entusiasta) Parlament, gairebé de sobte, em ve la del cardenal Prevost, amb unes «caputxines», visiblement enfangat pels carrers inundats de Chiclayo (Perú).
La connexió d'aquestes dues imatges em serveix per filvar aquestes paraules. Lleó XIV, d'entrada, no apareix com el personatge d'una forta personalitat, amb un caràcter aparentment excepcional i un fort poder d'atracció… Apareix com un papa tímid i introvertit, la imatge del qual contrasta amb l'«huracà Francesc» i, tanmateix, ha aconseguit aglutinar (amb més o menys biaixos) persones d'idees diverses i creences dispars.
Seguint aquest pensament, em ve al cap el llibre Quiet, el poder dels introvertits de Susan Cain (RBA, 2012). Parla del «líder introvertit» i el defineix com aquella persona reflexiva que, amb la seva serenitat, concentra cada vegada més l'atenció en els ambients socials i comença a exercir un lideratge completament nou.
Quan Lleó XIV, amb rostre serè i amable, expressava la seva enèrgica oposició a les «ideologies prefabricades i les narratives polaritzants», jo veia aquell «líder nou», transformador i transformatiu que ho era no tant (no sols) per les seves paraules, sinó per la manera d'expressar-les (transformació dins de la transformació); transformatiu pel fet que transparentava aquelles paraules amb claredat i certesa… Veia aquell líder capaç d'expressar idees rotundes («La fe no pretén imposar-se mitjançant privilegis ni coercions; tanmateix, tampoc no pot ser relegada al silenci com si fos irrellevant per a la vida pública») amb la serenitat i l'acollida de qui, en paraules de Susan Cain, «privilegia l'acció sobre la reflexió, l'eficàcia sobre la relació».
L'he vist deixant-se abraçar per la Montse o la Josefina a Brians, acollint en Khadri, immigrant senegalès, després de regalar-li la seva targeta de residència, i per tantes altres persones. Allà he vist la imatge real d'un nou i més veritable lideratge; aquell que prefereix «perdre el temps» en relacionar-se amb els altres en lloc de buscar l'eficàcia a tota costa, conscient que, a la llarga, conrear les relacions és el més fecund.
Fugint del moralisme i de l'adoctrinament, Lleó XIV ha sabut formular preguntes perquè els seus interlocutors ens donem les respostes. Expressions que apel·len a la consciència, a la introspecció i a l'autèntica llibertat (i fatiga) de pensar i d'expressar-se: Per què témer que l'eternitat impregni la quotidianitat? Qui està sent exclòs malgrat les seves virtuts i capacitats? Pot anomenar-se plenament justa una comunitat que deixa en l'ombra el nen encara no nascut, el vell, el malalt, qui sofreix en silenci o qui depèn enterament de la cura dels altres?
Aquestes, juntament amb d'altres, són formes d'expressió d'un líder que, a més de transformatiu, és «generatiu»; capaç d'ajudar que cada persona se senti plena de dignitat en tant que conscient de la seva pròpia consciència; és a dir, capaç de «generar».
Finalment, Prevost ens ha convidat a buscar junts el camí, a edificar junts i a aprendre a treballar junts. I, així, s'ha mostrat com un líder de «comunió», amb els peus a terra, però amb tot l'impuls a somiar i a «generar» nous lideratges: «És cert que donar una resposta pot ser difícil, però és possible si busquem junts la veritat… no podem fer-ho sols».
Lleó XIV ens ha deixat un llegat i un repte: el del líder que no es conforma amb el món i la societat tal com apareix; que ens convida a la visió, al somni d'un món millor i més perfecte… Un líder «introvertit» que lidera des de l'amor i la comunió… viscuts en primera persona.
Lleó XIV ens deixa la imatge (i l'exemple) d'un líder polièdric… Potser del lideratge que avui necessito… que avui necessitem?
