La connexió d'aquestes dues imatges em serveix per filvar aquestes paraules. Lleó XIV, d'entrada, no apareix com el personatge d'una forta personalitat, amb un caràcter aparentment excepcional i un fort poder d'atracció… Apareix com un papa tímid i introvertit, la imatge del qual contrasta amb l'«huracà Francesc» i, tanmateix, ha aconseguit aglutinar (amb més o menys biaixos) persones d'idees diverses i creences dispars.

Seguint aquest pensament, em ve al cap el llibre Quiet, el poder dels introvertits de Susan Cain (RBA, 2012). Parla del «líder introvertit» i el defineix com aquella persona reflexiva que, amb la seva serenitat, concentra cada vegada més l'atenció en els ambients socials i comença a exercir un lideratge completament nou.

Quan Lleó XIV, amb rostre serè i amable, expressava la seva enèrgica oposició a les «ideologies prefabricades i les narratives polaritzants», jo veia aquell «líder nou», transformador i transformatiu que ho era no tant (no sols) per les seves paraules, sinó per la manera d'expressar-les (transformació dins de la transformació); transformatiu pel fet que transparentava aquelles paraules amb claredat i certesa… Veia aquell líder capaç d'expressar idees rotundes («La fe no pretén imposar-se mitjançant privilegis ni coercions; tanmateix, tampoc no pot ser relegada al silenci com si fos irrellevant per a la vida pública») amb la serenitat i l'acollida de qui, en paraules de Susan Cain, «privilegia l'acció sobre la reflexió, l'eficàcia sobre la relació».

L'he vist deixant-se abraçar per la Montse o la Josefina a Brians, acollint en Khadri, immigrant senegalès, després de regalar-li la seva targeta de residència, i per tantes altres persones. Allà he vist la imatge real d'un nou i més veritable lideratge; aquell que prefereix «perdre el temps» en relacionar-se amb els altres en lloc de buscar l'eficàcia a tota costa, conscient que, a la llarga, conrear les relacions és el més fecund.

Fugint del moralisme i de l'adoctrinament, Lleó XIV ha sabut formular preguntes perquè els seus interlocutors ens donem les respostes. Expressions que apel·len a la consciència, a la introspecció i a l'autèntica llibertat (i fatiga) de pensar i d'expressar-se: Per què témer que l'eternitat impregni la quotidianitat? Qui està sent exclòs malgrat les seves virtuts i capacitats? Pot anomenar-se plenament justa una comunitat que deixa en l'ombra el nen encara no nascut, el vell, el malalt, qui sofreix en silenci o qui depèn enterament de la cura dels altres?

Aquestes, juntament amb d'altres, són formes d'expressió d'un líder que, a més de transformatiu, és «generatiu»; capaç d'ajudar que cada persona se senti plena de dignitat en tant que conscient de la seva pròpia consciència; és a dir, capaç de «generar».

Finalment, Prevost ens ha convidat a buscar junts el camí, a edificar junts i a aprendre a treballar junts. I, així, s'ha mostrat com un líder de «comunió», amb els peus a terra, però amb tot l'impuls a somiar i a «generar» nous lideratges: «És cert que donar una resposta pot ser difícil, però és possible si busquem junts la veritat… no podem fer-ho sols».

Lleó XIV ens ha deixat un llegat i un repte: el del líder que no es conforma amb el món i la societat tal com apareix; que ens convida a la visió, al somni d'un món millor i més perfecte… Un líder «introvertit» que lidera des de l'amor i la comunió… viscuts en primera persona.

Lleó XIV ens deixa la imatge (i l'exemple) d'un líder polièdric… Potser del lideratge que avui necessito… que avui necessitem?