Probablement el fet d’actualitat més destacat del mes hagi estat el segrest de Maduro per part dels Estats Units. En haver-se considerat quelcom de tanta importància, molts experts en política i qüestions internacionals han analitzat la qüestió. Fins i tot a les notícies hem pogut veure com els periodistes donaven la seva opinió respecte al que havia passat, i de tot plegat es pot deduir que hi ha diferents interpretacions.

M’ha semblat interessant esmentar aquest moviment geopolític dels Estats Units per utilitzar-lo com a exemple d’un altre succés, que també pot observar-se en la nostra actualitat. Quan passa alguna cosa que ens crida l’atenció, busquem ràpidament una explicació, ja que ens agradaria entendre-ho. Aquesta explicació podem entendre-la com el perquè o la causa de l’efecte que es tradueix en el succés que hem viscut i ens ha impactat. Penso que és en arribar aquí quan es comet l’error, ja que el que ens sembla normal, el que s'espera, és que ens donin una explicació. Pensem en aquesta causa com una cosa única, i sovint ens costa entendre que, alhora, siguin diverses causes les que hagin donat lloc al fet. Quan dic diverses causes, no em refereixo a diverses baules consecutives de la cadena causal —un fet que n’ha propiciat un altre i, al seu torn, aquest últim ha causat un altre efecte fins a arribar a aquell que estem analitzant—, sinó a diferents causes que no tenen per què estar relacionades entre si. Seguint amb l’exemple de Maduro, podríem entendre que Trump el captura per un motiu en concret, o per un conjunt de causes distintes, havent-hi diverses explicacions que conviuen en la ment del president dels Estats Units, essent totes vertaderes. Però, com he dit, nosaltres sembla que preferim o esperem que hi hagi una única explicació, i per això observem discussions en els pòdcasts, les xarxes socials o a la televisió sobre si Trump ha segrestat Maduro pel petroli, la droga o la democràcia.

L’anàlisi filosòfica que es pot fer aquí no pot començar d’una altra manera que amb Aristòtil. L’estagirita va ser el primer grec que va assenyalar la coexistència de diverses causes alhora per explicar cada efecte, concretament quatre, introduint la que per a ell era la més important: la causa final. Tanmateix, al segle XVII, Descartes, qui sentia un cert recel respecte a Aristòtil i fins i tot havia intentat que la seva pròpia obra substituís la del grec en els programes d’estudis de la facultat de París, va malbaratar els esforços d’Aristòtil i va tornar a centrar-se en l’antiga visió causal com a simple causa eficient. Això ha afectat la història del pensament, essent un altre punt d’inflexió, i ha provocat que avui dia esperem una única explicació per als successos. És possible que puguem tolerar diverses explicacions, però mirem de diferenciar entre quines són explicacions accessòries i quina és la vertadera.

Aquest tipus de raonament, del qual penso que no podem culpar-nos a nosaltres mateixos sinó al nostre context i als seus orígens, ens impedeix entendre bé el funcionament del món i la ment humana. Penso que comporta un esforç intentar considerar alhora explicacions molt diferents, que fins i tot puguin tenir aspectes que semblin contraris, per a un mateix fet. Si tenim això en compte, almenys en algunes situacions, potser podrem comprendre millor alguna cosa o algú. Estem massa decidits a controlar les respostes, al fet que la solució encaixi en el tipus de resultat que havíem esperat, en la casella que ja li teníem preparada. No estem preparats per a perquès múltiples, que conviuen en igualtat d’importància. Però tampoc estem preparats per a explicacions divergents, que s’escapen de les nostres categories d’actuació, com quan una persona fa alguna cosa «per un altre» i no «per si mateix». Aquesta seria una altra causa, una causa inesperada. Posaré un exemple, en aquest cas literari, però basat en fets reals. A la novel·la Xaman de Noah Gordon, hi ha una mare que, en el moment del part, no és capaç de donar a llum el seu fill i per això tots dos moriran. El protagonista, un metge, no pot fer-hi res —al segle XIX no estava desenvolupada la tècnica de la cesària—, però un xaman de la tribu sauk aconsegueix convèncer la dona que una serp ve a buscar el seu nen i el devorarà. Així, la dona aconsegueix ràpidament donar a llum el nen i tots dos se salven. El metge no és capaç d’entendre com ho ha pogut aconseguir, ja que no li estava essent físicament possible, i el xaman li explica que és una tècnica que de vegades s’utilitza quan hi ha complicacions, ja que les mares, per protegir els seus fills, són capaces de fer alguna cosa per sobre de les seves pròpies forces, una cosa que creien que no podien fer.

Es coneixen diversos exemples, tant de mares salvant els seus fills i realitzant proeses físiques que es pensaven impossibles, com d’altres successos que no tenen explicació a simple vista. Només cal preguntar-se si no estarem discutint sobre explicacions que semblen contràries i que, en realitat, puguin conviure; o si, per contra, no estarem buscant respostes que ja hem trobat.