Seria atrevit afirmar que hi ha temps millors o pitjors; cada època té el seu què. En el meu cas, diria que em sento afortunat, malgrat els nombrosos despropòsits que s'esdevenen en tants escenaris de l’Occident postmodern; un Occident que sembla haver perdut el cap ja fa uns quants anys.

És cert que m’ha tocat viure una Europa envellida i, fins a cert punt, pusil·lànime. També diria que no m’ha calgut viatjar per tot el planeta per entreveure la vitalitat de les perifèries del món que, amb menys recursos, semblen espavilar-se millor. Parlo de llocs on la seva gent i les seves cultures —fins i tot amb les seves múltiples contradiccions— conserven un sentit comú i unes ganes genuïnes de construir un món nou. Unes ganes que potser a Europa vam perdre fa temps.

Això no obstant, hem exportat sens dubte un ric ventall de valors culturals i filosòfics que avui vaguen pel món de manera desigual: com a pensament, principis jurídics, art o tècniques. Han estat i són civilització; han aportat a altres cultures. Però és cert que, des del segle XX, la manera com les diferents nacions i civilitzacions interactuen i s’organitzen ha canviat a un ritme vertiginós. Vivim en un món interconnectat, però dividit en blocs civilitzatoris que, de vegades, es mesuren en polsos de poder.

En aquest remolí de canvis apareixen contrastos evidents. D’una banda, hi ha més facilitats i accés a la tecnologia, a l’oci, als viatges i a múltiples plaers. De l’altra, es cronifiquen els problemes de precarietat en generacions que perden drets respecte a les dels seus pares i avis.

En aquesta mateixa línia, les dinàmiques individualistes del neoliberalisme cultural que regeixen les nostres societats postmodernes han generat necessitats artificials difícils de sostenir dins d'una quimera infinita de consumisme. Una cruenta paradoxa que produeix vides solitàries, sense ideals, sumides en un nihilisme existencial on tants pateixen ansietat, depressió i, en els casos més extrems, el suïcidi.

Aquesta és l’estratagema de la "cultura de la mort" que ja va denunciar el papa Francesc. Ens van dir que la família i la comunitat eren coses del passat; que no havíem de suportar res que suposés un obstacle per a la felicitat individual. Per a què comprometre’s? Per a què anar més enllà en el coneixement d’un mateix i dels altres?

Avui m’atreveixo a dir que m’he despertat i que he tingut l’oportunitat de contemplar les ferides que va deixar en mi una societat intoxicada. M’adono de com n’estava d’equivocat, de l’engany, de quantes coses hem donat per normals quan, en realitat, no ho eren.

Aquesta és la catequesi del món que no creu en l’Amor, sinó en les emocions de l’instant, tan allunyades de la vertadera llibertat interior. És la que ens xiuxiueja: consumeix, viu sense límits, no et comprometis, no et casis. Per a què tenir fills si pots tenir un gos? Per a què construir una família i arrelar quan pots anar amb la motxilla pel món acumulant el que avui anomenen “experiències”?

Però, quin tipus d’experiències? Cap a on ens condueixen realment?

En aquest procés percebo una forma subtil d’enginyeria social que, en el fons, no és tan nova si recordem la fórmula clàssica del poder per mantenir el poble submís i inconscient: pa i circ. Anomeneu-los viatges constants, addicció a l’oci, consum de drogues, plataformes d’entreteniment, espectacles de masses, sexe mercantilitzat o música alienant que reprodueix valors inofensius per al poder polític i econòmic. Tot plegat serveix per omplir el buit que deixa aquest model de societat.

El pretext és ser productiu, ser millor, abraçar una meritocràcia malaltissa en la qual, facis el que facis, mai no estaràs a l'altura. Sempre caldrà innovar en plans, estils de vida, hàbits de consum o en l’últim model adquirit. I, així i tot, mai no serà suficient, perquè en el fons demanem caritat d'atenció i proximitat; anhelem amor i autenticitat.

La diversió, en si mateixa, no és dolenta. Tanmateix, el dogma del consum com a fonament social va trobar en l’oci i en la cultura de la "no seriositat" un aliat formidable. Res no és seriós perquè tot —absolutament tot— esdevé relatiu i mercantilitzable. Per això, com deia Francesc, “aquesta economia mata”.

Mentrestant, pel control del cru i per l’explotació de les baixes passions humanes es proclamen guerres; es consoliden imperialismes depredadors; es mata en nom de Déu tergiversant la profunditat dels missatges religiosos. Passa amb els cristians assassinats a Nigèria a mans del terrorisme islamista, i passa també amb l’extermini de civils a Gaza, justificat des d’una lectura ideològica i racista de textos sagrats, pròpia del sionisme.

Tot això es produeix en el context d’una Europa cada vegada més cínica, allunyada dels seus ideals fundacionals, que incita a la bel·ligerància d’una joventut a la qual mai no va voler educar en el sacrifici ni en el sentit del deure. A això s’hi sumen els desafiaments que plantegen els moviments migratoris, amb les seves històries, drames, intents d’integració, incomprensions i diferències culturals que, en ocasions, resulten difícils de conciliar.

I, malgrat tot, encara que el món sembli caòtic, existeix un “Tu” que ens treu del “jo”. Perquè mentre el “jo” és autoreferencial, el “Tu” és trobada, relació i interpel·lació constant. Un “Tu” que habita els nostres carrers i ens convida a construir un nou paradigma comunitari. Un temps d’unitat amb un mateix, amb la consciència i amb els altres: aquells a qui la vida ha colpejat, els que carreguen amb una història, els indiferents, els que busquen diàleg i els que el defugen.

Vivim també un temps de ressorgiment espiritual. Alguns el busquen en l’islam, altres en esglésies evangèliques o dins del món catòlic, on emergeixen experiències com Hakuna, els reculls d’Effetá i altres espais de primer anunci que apel·len a la sanació del cor i a la trobada personal amb Jesús. Aquestes trobades es donen en comunitats, en xarxes socials, en grans canals de comunicació, i també en gestos històrics com la trobada entre el papa Lleó XIV i el patriarca ecumènic Bartomeu amb motiu del 1700 aniversari del Concili de Nicea.

S’obre així una escletxa cap a un temps nou. Un temps amenaçat per la polarització i la inestabilitat global, però també marcat per avenços discrets i esperançadors. La unitat apareix com una crida a una forma nova i transformadora de ser i d’estar en el món. Un horitzó des del qual construir una civilització distinta i culminar un missatge de caràcter profètic. Com tot temps històric, aquest també arrossega incerteses i desafiaments, però no manca de missió.

La flama d’aquells temps arriba fins a nosaltres i ens situa en una tasca concreta dins del fil de la història. Tal com va anunciar Chiara Lubich: “El món tendeix a la unitat”. En definitiva, l’Esperit guia aquest procés malgrat els nostres límits. I no importa tant la denominació o l’apartença a un grup concret, perquè ressona amb una lucidesa especial aquella cita evangèlica: “I no presumis de dient en el vostre interior: ‘Tenim Abraham per pare’, perquè jo us dic que Déu és capaç de treure fills d’Abraham fins i tot d’aquestes pedres” (Mt 3,9).

Avui diríem que no és una opinió: són “fets”.